El pediatre Carlos González ha escrit aquest nou llibre, on parla del desenvolupament dels nens entre la infantesa i l'adolescència, i en el que reflexiona sobre els estils parentals, el càstig, l'autoritat, l'alimentació i que conté un complet capítol sobre la hiperactivitat infantil.
"Los niños crecen, y nosotros crecemos con ellos. la infancia es fugaz. Que nuestra obsesión por corregirla no nos impida disfrutarla".
Aquesta frase apareix en la introducció del llibre, i ja deixa clar que aquest no està enfocat a solucionar el que algunes persones consideren "problemes" en els nens; sinó que està orientat a fer-nos veure com són realment els nens, i com molt sovint dipositem en ells unes expectatives poc realistes. Molts dels conflictes que es generen en el dia a dia en una família amb nens petits apareixen a causa de factors aliens als mateixos nens, com per exemple l'estil de vida que fomenta la societat actual.
És molt interessant el capítol on defineix els estils parentals que s'han catalogat al llarg del temps, i ofereix els resultats d'estudis que demostren que les suposades avantatges en la personalitat del futur fill segons si els pares som més o menys autoritaris o més o menys permissius no tenen cap fonament.
També fa una interessant reflexió al voltant de l'autoritat paternal, i ens fa veure com els fills ens fan més cas del que ens pensem. Mostra a través d'exemples i resultats d'estudis com l'autoritat, el càstig ("el racó de pensar") i els premis no serveixen pràcticament de res; i com la millor manera d'educar als fills és predicar amb l'exemple i anar repetint-los les vegades que faci falta, sense crits, la manera correcta de fer les coses.
El capítol dedicat al sobrediagnòstic de la hiperactivitat és molt revelador. Reivindica la importància de deixar fer als nens, de no sobre estimular-los, deixar que vagin descobrint el món al seu ritme, i sobretot no ocupar-los amb jocs electrònics o la televisió abans dels dos anys. I fa una crítica també al sistema educatiu actual:"El sistema escolar parece inadecuado para tratar a uno de cada cinco
alumnos, pero en vez de modificar el sistema escolar, preferimos tratar
con anfetaminas a los chicos".
Es tracta d'un llibre molt interessant, escrit amb l'estil de l'humor propi de l'autor i amb molt sentit comú. Molt allunyat dels manuals adoctrinadors que escriuen d'altres pediatres, psicòlegs o experts. No ens diu com hem d'actuar en cada situació, sinó que ens ajuda a comprendre les diferents etapes per les que passen els nens, i a relativitzar-les. I ens dóna la responsabilitat als pares en la criança dels fills,ja que allò que ells aprendran és el que veuen a casa.
Molt recomanable. Us deixo aquest paràgraf que és un dels que més m'ha agradat del llibre:
"Pienso que esta tendencia de la sociedad de imponer la uniformidad a cualquier precio es especialmente fuerte, de unas décadas a esta parte, en la crianza y educación de los niños. Los padres consultan al pediatra cualquier posible desviación, siempre preguntando: ¿Es normal?'". Si en tiempos de Jesucristo los mudos hablaban y los paralíticos caminaban ahora queremos que hablen los silenciosos y callen los habladores, que "se abran" los tímidos, y se tranquilicen los movidos. El que siempre juega con el mismo amigo debería relacionarse con más gente, el que juega con cualquiera debería establecer lazos más fuertes. El que todo lo presta debería ser más cuidadoso con sus cosas, el que todo lo guarda debería aprender a compartir. Queremos que el dormilón se despierte, que el insomne se duerma, que el que grita hable más bajo y que el que no grita sea más asertivo. Unos deberián estudiar más, otros deberían jugar más, unos deberían hacer más ejercicio y otros leer más libros. Queremos que todos los niños sean iguales, rigurosamente iguales, y tenemos libros y psicológos para el que se aparta de "lo normal".
(Entrada publicada a l'ARA Criatures)
Apa, un més per la llista! ;)
ResponElimina