"L'escola", un llibre animat

Els familiars i amics que venen a conèixer el petit porten sovint també un regalet per la petita. Un d'aquests regals que li han fet és el llibre titulat "L'escola", un llibre animat amb pestanyes i finestres que narra amb molt detall la rutina diària de l'escola.

El recomano perquè és molt útil per preparar el terrenys (ja queda poc) i també és molt divertit!

Nosaltres li expliquem fent-li veure tot el que trobarà al cole dels grans quan hi vagi al setembre. Havent anat a la guarderia ja hi ha molts hàbits i rutines que sap com aniran , però el llibre ho explica molt bé. Segurament encara deu ser més profitós si s'explica a un nen que ha de començar l'escola sense haver anat a la guarderia, per a que vegi què és el que hi farà.

La jornada que s'explica comença a casa: vestint-se, esmorzant i preparant-se per marxar cap a l'escola. Un cop allí, es mostren les activitats que fan: treure's la jaqueta, passar llista, mirar quin temps fa, l'hora de psicomotricitat (hi ha una pestanya d'un nen que fa volteretes molt original!), rentar-se les mans, dinar, descans, explicar contes...

Molt interessant, amb tot de detalls petits que no s'aprecien a la primera lectura i que fan que cada pàgina tingui moltes possibilitats i racons per descobrir! 

El bloc imprès

Un dels motius pels quals escric el bloc és per a que, en un futur, pugui recordar com és el meu dia a dia amb els nens. Les primeres paraules, els seus progressos mes a mes, les meves preocupacions i alegries...

Sóc molt nostàlgica i m'agradarà molt rellegir el bloc d'aquí uns anys. I, qui sap, potser a  ells també els hi agradarà llegir en detall aquests passatges de la seva infància (això mai se sap!).

I com que no tinc confiança cega amb les noves tecnologies (ves a saber què se n'haurà fet del blogger d'aquí unes dècades!!), vull tenir-ho tot imprès en paper. Es podrà engroguir o tacar, però sempre ho tindré.

Així que ja fa temps que buscava una manera de fer-ho, de tenir tots els posts enquadernats en paper de manera decent. Si ho havia de fer pel meu compte, és una matada. S'ha d'anar post per post, i si a més, com és el meu cas, es vol tenir impresos també els comentaris i les imatges la feina ja es torna colossal.

Cercant per Internet vaig trobar una pàgina que m'oferia just el que buscava: només cal donar-los-hi la direcció del bloc i seguir un petit programa d'edició on has de dir si vols les imatges en color o B/N, quins posts vols, en quin ordre, el tipus de tapa...La pàgina es diu blog2print.

Vaig estar mirant el número màxim de pàgines, i com que ja l'he sobrepassat, ja vaig encomanar un primer volum del bloc. I ja el tinc a casa, en menys d'una setmana!

Estic molt contenta amb la pàgina que us he dit, per això us la recomano si mai us interessa fer el mateix. És una mica car, sobretot si voleu les imatges en color i tapa dura. A més, s'ha de comptar que l'empresa és d'Estats Units i s'han de pagar també els ports. El total oscil.la entre uns 80 i 140 euros. Però clar, és un llibre únic.

Jo, a més, vaig tenir algun malentès amb la comanda que van solucionar molt ràpid. Vaja, que treballen molt bé!

1 mes

Avui fa 1 mes que va néixer el petit. 

És un nen molt dolç, ens ha regalat somriures des dels primers dies!

És  molt tranquil, irradia molta pau. Així que és un nen "bonet", ens ho posa tot molt fàcil de moment. Sé que molts segons fills són així, m'ho han comentat d'altres mares. No sé si es degut al seu caràcter o que les mares vivim aquesta segona maternitat amb menys angoixes i dubtes, i això fa que tot vagi millor. Jo estic molt relaxada i segurament que això fa molt. I els moments de caos, que també n'hi ha, els encaro amb més calma i d'aquesta manera també se solucionen més ràpid.

Aquest primer mes s'ha dedicat bàsicament a dormir i a menjar.

Pel que fa a la son, passa moltes hores del dia dormint, sobretot durant les primeres dues setmanes. I aleshores quan es despertava, no acabava d'obrir del tot els ulls, com si no tingués pressa en conèixer el món  en que estava. Ell primer necessitava dormir molt. Jo, que no hi estava acostumada, em feia creus de lo molt que arribava a dormir! A més, com que no té encara cap rutina ni horari, quan dormia tant durant el dia pensava "no pot ser, a la nit no dormirà!" I sí, també dormia!

 Poc a poc, ha anat dormint menys durant el dia i ara ja es desperta amb els ulls ben oberts i comença a explorar el seu entorn.

Aquest primer mes també ha dormit força hores seguides durant la nit, despertant-se només dos o tres cops. I no el sento plorar, com que el tinc al costat, quan fa sorollets ja li dono la popa.

De vuit a 10 del vespre és l'hora que vol estar més en braços, amb preses de popa mes llargues. I és l'única estona en que el noto neguitós i ploraner. ja que a vegades li costa agafar el son .

Pel que fa a la lactància, ja vaig comentar que tot anava molt bé. Ara ja fa uns dies que no noto dolor al mugró al principi de la presa. I aquestes són molt curtes, amb pocs minuts ja acaba. Jo em noto molt productiva, ja que necessito molt els empapadors i noto clarament com es van omplint els pits de llet quan ell m'estimula.

I creix molt bé. És gran i llarg, ja pesa quasi cinc quilos!! Des de fa dies que utilitza roba de talla tres mesos! 

Estem molt contents de tenir-lo aquí i de poder veure com es va fent gran!!

Alimentació complementària lliure de papilles

Al grup d'alletament on vaig començar a anar el divendres ens van passar aquest vídeo del Carlos González, sobre la introducció de l'alimentació complementària en els nens. És un tema que encara em queda una mica lluny, però em va agradar molt el que diu el Carlos González, té molt sentit comú. A part, fa riure molt. Hi ha moments en que sembla més un monòleg del Club de la Comedia que una conferència d'un pediatre! Us recomano molt que el veieu!!

No crec que opti per fer l'alimentació únicament a l'estil del baby led weaning, és a dir, donar-li els aliments sense triturar ja des dels sis mesos, per que hi trobo alguns inconvenients. Segurament ho faré a mitges, com amb la petita, que em va anar molt bé. El que és segur és que no penso obsessionar-me gens amb les quantitats i aliments que ha de menjar a partir dels sis mesos. Paulatinament  anirà aprenent a menjar el mateix que mengem nosaltres.
Com diu al vídeo, la funció de l'alimentació complementària no és nutricional sinó educativa.

Els segons fills

 Els segons fills no es deperten quan ells decideixen, o quan els pares obren lentament les persianes de l'habitació. No, els segons obren els ulls bruscament quan el germà gran crida "bon dia" i sacseja fort el bressol.

Als segons fills no se'ls canvia el bolquer de forma meticulosa sota l'atenta mirada dels dos pares, sinó que el germanet gran ajuda agafant un munt de tovalloletes que no deixarà després al lloc i es descobriran més tard en els llocs més insospitats de la casa. Clar que també llença el bolquer a les escombraries i porta bolquers de l'armari quan ens hem oblidat d'agafar-los!

El segon no té una hora del passeig fixa cada dia, sinó que s'aprofita qualsevol moment (quan la calor ho permet). I no es passeja calmadament, sinó que es fa a batzegades, ja que el germà gran ha decidit conduir ell el cotxet. O, en els millor dels casos, el segon fill passeja sota l'atenta mirada del primer que, pujat al patinet, s'entesta en tocar-li els peus, en tapar-lo amb la manta si fa calor i en destapar-lo si fa fred.

Tampoc se'ls dóna el pit en un ambient silenciós, sinó que popen mentre se'ls hi explica un conte al gran o, si és un moment de caos, mentre es crida al gran que sis-plau deixi de tirar les joguines a terra o pari de fer baixar aigua pel grifo del lavabo.

Al segon fill se li posen les pel.lícules del Walt Disney des dels primers dies de vida. Semblarà que no fan cas, però segur que poc a poc aniran entenent les històries i arribaran als dos anys fets uns cinèfils.

Tampoc tindran un bressol immaculat per ells sols, sinó que aprendran ben aviat a conviure amb nines, joguines i objectes de tota mena que apareixeran per art de màgia dins del bressol, el maxi-cosi o l'hamaca.

Tot i això, se sap que també creixen igualment feliços i que normalment no canviarien als seus germans grans per res del món! O això diuen!

Fulard Lenny Lamb

El primer regalet que va tenir el petit em va caure del cel el segon dia després del naixement. Quan encara estava a l'hospital em vaig assabentar que havia guanyat el sorteig organitzat per La Mama Vaca, i que m'havia tocat un fulard Lenny Lamb gentilesa de Nakadi Barcelona. Quina sort!

No havia utilitzat cap mocador per portar la petita, i era una experiència pendent. La motxil.la que teníem no ens va resultar gens pràctica i la vam fer servir poquíssim. Aquest mocador, en canvi, és molt diferent!

Els principals avantatges que, de moment, hi trobo són els següents:

- Es pot utilitzar des dels primers dies, també amb prematurs, ja que subjecta molt bé el cap del nen. Nosaltres l'hem utilitzat a partir de la segona setmana.

 - Es molt fàcil de col.locar, molt més del que a mi m'ho semblava. Amb el mocador vam rebre un CD amb instruccions sobre les diferents formes de lligar-lo i és molt senzill.I jo sola em puc ficar i treure el nen, fent-ho de moment davant d'un mirall.

- No em fa mal l'esquena. El primer dia que el vaig portar molta estona se'm va carregar una mica l'espatlla, però possiblement era perquè no el tenia ben col.locat.

- A mi em queden les dues mans lliures!

- Permet anar per llocs impracticables amb cotxets, camins, espais amb molta gent...
- El nen dorm molt sempre que hi és. Tot i que s'ha de dir que el petit és molt dormidor
- Hi ha varies formes de portar el nen, segons l'edat i el moment. De moment el nus que faig servir és aquest, però espero aprendre'n més!

Els inconvenients que he notat:
- No portar el cotxet fa que tot el que hi col.loquem habitualment a la safata inferior (bolso, canviador, aigua...) s'hagi de portar en d'altres llocs, i és incòmode.

- Fa calor. Suposo que els propers mesos serà més agradable portar-lo.
- Molta gent parla de que es pot donar el pit sense treure't el nen del mocador. Jo de moment no ho trobo pràctic! Potser quan el nen aguanti el cap i pugui buscar més activament la popa sí que m'anirà bé, però ara no m'ho sé imaginar!

La petita, quan me'l va veure posat, el primer que va dir va ser: "el germanet torna a estar dins de la panxa!"

I el segon, " jo també vull!" Així que també me la vaig penjar, tot i que no va resultar gaire còmode, potser perquè quan són més grans lo millor és portar-los al costat en comptes de davant.

Són pocs dies d'experiència amb el mocador, però de moment m'agrada! Ja n'aniré parlant!

Germanets

Ja fa més de dues setmanes que va nàixer el petit de la casa, dues setmanes que la petita (ja no tant)  té un germanet.

I està molt contenta!

Quan va venir a veure'ns a l'hospital va ser molt emocionant.  Volíem viure aquest moment en intimitat, així que estàvem els quatre sols a l'habitació. Ella li portava una floreta, que va col.locar dins el bressol. I ràpid va dir que el volia agafar. També li va cantar una cançó, va ser molt bonic!

I els primers dies, a casa, se'l mirava i deia: "Ja ha nascut el germanet!!".

Jo l'he vist sempre molt alegre, aquests dies, en relació amb ell. No mostra gelosia quan li dono popa. Pensava que me'n demanaria ella també, però el que vol alguna vegada és donar-li també ella popa al nen!! "Després dono jo", em diu!

També s'ha de dir que el nen, de moment, dorm molt. I jo puc estar força per ella: al matí esmorzem juntes com habitualment, a l'hora de la migdiada la puc fer adormir jo...Aquests moments condeixen molt i suposo que l'ajuden a sentir-se bé.

Clar que també ens n'ha fet alguna, i té moments en que s'enfada per coses intranscendents i plora molt. Està més sensible i reclama més atenció. És normal.

I ha volgut posar-se dins del maxi-cosi, del moisés, del bressol... tot dient "jo sóc petiteta!! "

Però en general, veig que ho porta molt bé. Quan ve gent a veure el germanet, intentem que ella tingui també el seu moment de protagonisme, cosa que obté sobretot quan els hi ensenya com sap ballar Dirty Dancing!! Se sap el ballet final de memòria i no marxa ningú de casa sense veure-ho!!

També fem que participi molt en tot; ens ajuda a canviar-lo, a banyar-lo, a passejar-lo... una ajuda que realment a vegades és més destorb que una altra cosa, però que a ella li agrada donar-nos.

Poc a poc ens anem adaptant a ser quatre, i ella a compartir la seva vida amb el germanet!

Llit familiar

La petita va dormir, des dels primers dies fins ben bé a l'any i mig, al mig del llit amb nosaltres. Per la nit es despertava sovint per popar, amb una freqüència que depenia segons l'època, però que mai baixava de les tres o quatre preses durant el primer any. Fer collit va ser, per tant, la millor opció per alletar-la sense que jo m'hagués d'incorporar i, per tant, sense que m'hagués de despertar completament.

Així que aquesta vegada, amb l'arribada del petit, teníem clar que volíem seguir el mateix sistema. Hi havia, però, una dificultat afegida: el llit no és massa gran i, a més, ara no érem dos sinó tres. La petita ja dorm la meitat de la nit a la seva habitació, però tard o d'hora cada nit acaba fent cap al nostre llit. I no m'imaginava dormir tots quatre al llit, menys sent el nen encara tan petit, ja que em feia por que la nena li pogués fer algun cop sense voler.

Per tant, la millor opció va ser col.locar el bressol en forma sidecar. Nosaltres no vam comprar cap bressol dissenyat per a aquesta funció (que n'hi ha), sinó que vam adaptar el bressol que teníem. No va ser fàcil perquè el bressol és antic, és el que tenia el meu home de petit. I per tant no es pot regular l'altura. Així que vam construir una plataforma (com es veu a la foto) per a que arribés just a l'altura del llit. Vam treure una de les fustes dels costats i vam lligar-ho tot al nostre llit amb unes brides, de manera que queda totalment fixe. Per salvar la junta que queda entre els dos llençols, a la nit hi col.loco una tovallola que uneix els dos llits. Sé que hi ha gent que s'ha fet cosir llençols per a que aquesta junta desaparegui, però de moment a mi ja m'és pràctic tal i com ho tenim.

Em va perfecte!! Com que tinc el nen tan a prop, ja el sento com busca el pit quan té gana i li dono, sense que arribi a plorar. Clar que he de dir que ell és molt tranquil.let, i que popa molt ràpid, per tant quasi no em desperto.

I és molt còmode també per la petita, ja que continua tenint el seu espai al llit, el mateix que tenia abans. I jo quedo entremig dels dos, de manera que no pateixo perquè es puguin tocar durant la nit.

A més, aquests dies d'estiu en que la petita va a dormir tard, ja ens n'anem a dormir tots directament al "llitet gran", i és molt bonic. Jo li dono popa al petit mentre el pare fa dormir la petita.

Quan durant la nit obro els ulls i veig al nen tot petitet en un costat i la nena, a la que veig més gran que mai, a l'altre; em sento molt contenta.

Vull gaudir al màxim d'aquesta etapa, en la que dormim tots quatre junts. Sé que no durarà per sempre i em sembla que no m'equivoco al pensar que la recordaré sempre amb molta nostàlgia.

Per tant que, de moment, ens funciona molt bé l'invent!

Lactància plàcida

Estic vivint aquesta segona lactància de manera molt tranquil.la i serena, molt plàcida.

Sense rellotges, ni llistes on anotar la quantitat i freqüència de les preses.

I tot va bé, molt bé. Li dono popa cada cop que el nen me'n demana.  Durant el dia, als braços, amb la posició panxa amb panxa. I a la nit, els dos estirats al llit de costat o jo panxa enlaire i semi-incorporada amb el nen damunt meu.

Les diferències més grans que noto respecte els primers dies d'alletar la meva filla, és que el nen fa preses molt més curtes. Sovint menys de 10 minuts! I a vegades sí que em demana al cap d'una estona curta, però d'altres vegades aguanta hores així. La petita feia preses més llargues, de més de mitja hora, ja des del principi.

També em sorprèn el fet que ell té sempre molt clar quina popa vol. Quan comença a buscar i a fer sorollets me'l col.loco al pit, i a vegades me'l rebutja. Aleshores li ofereixo l'altre, i sí que el vol! Curiós!

I estic molt contenta perquè estic gaudint d'aquesta experiència des del principi. Amb la nena, els nervis de la mare principiant que era i el fet que ella fos menuda em van fer angoixar una mica, juntament amb el dolor que sentia als pits. Fins al cap d'unes setmanes no vaig viure plenament la lactància, que va ser després tan llarga i satisfactòria. 

Ara, el nen augmenta molt bé de pes (a la setmana ja ha recuperat el pes de néixer i pesa quasi 4 quilos!) i jo estic més relaxada.

Suposo que l'experiència és un grau i, ja des del primer moment, vaig intentar que el nen popés amb una postura correcta. Volia evitar, per sobre de tot, que em sortissin les doloroses clivelles que havia patir en l'anterior lactància.

Va haver moments a l'hospital en que pensava que no me'n sortiria. El nen s'agafava molt bé (amb la boca ben oberta), però jo tenia els mugrons cada vegada més encetats. Ho vaig solucionar utilitzant Purelan de manera preventiva, que em posava cada cop que el nen deixava de mamar, i deixant els pits enlaire, sense tapar, el màxim de temps possible.

I sembla que me n'he sortit!

Una de les coses de les que sí que no m'he lliurat és del dolor intens al principi de la presa. La infermera em va dir que aquest dolor, si no s'allarga durant tota la presa, és normal i habitual durant el primer mes de lactància. Jo el sento, intens, cada vegada que el nen s'enganxa. Però després desapareix.

I el nen fa també algunes glopades, no sempre, però de tant en tant. Però sé que és normal i no em fan patir pensant que no haurà aprofitat bé la llet. 

Estic, doncs, molt contenta de que tot vagi tan bé!! Espero donar-li el pit molt de temps més, així que no sé si més endavant em trobaré algunes dificultats, és possible que sí. La lactància materna és allò més natural, però no és tan fàcil com hauria de ser una cosa que és innata en totes nosaltres. No sé si és perquè al llarg del temps ens ho hem fet complicat o perquè hem perdut l'instint, però m'alegro que aquesta vegada l'inici del camí sigui fàcil i plaent!

En aquesta Setmana Mundial de la Lactància Materna, i tal i com va fer l'Anna ahir, deixo aquí la recopilació d'entrades que he escrit al llarg d'aquests anys sobre la lactància, l'etiqueta més utilitzada amb diferència: 78 posts! :

http://aprenentasermare.blogspot.com.es/search/label/lact%C3%A0ncia

Imatge d'Henri Lebasque

Aprenent a ser pare: "No neguis el què t'està passant"

22 de Juliol, quart creixent, una panxa que treu foc pels costats i la rítmica de la natura que ens marca inconfusiblement el camí a seguir. Hospital, protocol i alguna pobra ànima amargada pel pes de la condició humana. 

A l'hora de les bruixes em separen de la meva dona, em fan esperar en una sala des d'on entren i tornen a marxar fins a 3 confoses parteres, no era el seu dia, però deixaran petjada; sempre paguen justos per pecadors, o "l'efecte papallona". Conversa amb el pare (no pas aquella nit) del costat.

Ens fan fora -quasi ens envien incomprensíblement a casa- però just a temps, l'aigua de la vida és tossuda, i fa que pugui tornar a entrar l'Onavis. Em quedo sol esperant fins que torna a sortir, es veu que no hi ha part, no puc dir que no estic en desacord amb el ginecòleg, simplement s'equivoca, i molt, i n'estem convençuts. Fins i tot em volen fer anar a dormir; no em coneixen; ara encara entraré més, i més havent-hi un troll allí dins espantant la meva dona. Nogensmenys, el dolor sempre torna puntual. Llevadora comprensiva. Entrem dins, caos, crits, metges amb una bomba de rellotgeria dins preparada per explotar al so de boca; nosaltres a la nostra, tot treballa. El nen va fent el seu camí, tot i que només dos ho sabem. 

El dolor és massa habitual en aquesta sala, no hi trobem massa empatia, el sofriment és contestat amb certa condescendència i fins i tot traces d'ironia, potser no tenen més remei, s'ho troben cada dia -penso-, o potser si...

La llevadora és expeditiva, però pràctica; seria la més adecuada si fóssim els homes qui parim. Però ho farà bé, ho noto. Fa comentaris sobre la lluna que es mostra a través de la finestra, i pregunto; en quart creixent hi ha més parts, diu. L'Onavis està de 4 cm, se li fa poc soportable, tot costa molt com deia el de Santpedor, l'ombra de l'epidural es passeja per la sala, però la foragitem. Tot va molt lent, mentre la noia del costat esgota els seus últims gemecs abans de ser transportada al següent nivell, avui pel que sembla només abastable pels escollits. De sobte, tot canvia; l'Onavis trenca aigües enmig de la contracció més dolorosa i interminable i diu la frase màgica "tinc ganes de cagar"; tota la indiferència (que havíem percebut) es capgira; un allau de llevadores corren cap a nosaltres com formigues al cau, -ara ja els interessa, tu- i la nostra ens diu que d'epidural res, que el nen ja és aquí, "si no ho veig no m'ho crec, has passat de 4 al màxim en menys d'una hora", "la pilota ha anat bé", "potser hi has arribat per simpatia amb la companya del costat, les hormones floten per l'ambient i us sincronitzeu, a vegades passa". "A patir d'ara t'alleujaràs enlloc de patir més" li diu a la meva dona. Se l'emporten i em deixen sol a mi i el meu moment de flux pseudomístic on dóno voltes a totes aquestes frases i d'altres que ha anat deixant anar la comadrona, -potser amb un deix de bruixa fins i tot-. De cop sento la meva dona i els últims crits demolidors seguits del plor d'un nen: "eh! que estic aquí encara, us heu oblidat de mi?! crec que la meva dona ja ha donat a llum!". 

"tranquil, és aquella noia del costat, acaba de parir".

Menys mal.

Em deixen entrar al paritori, la sensació no és la de la primera vegada. Aquell dia tot era artificial, l'endicció letal (pel part, és clar) va convertir aquella última etapa en un mer procés d'una cadena industrial dedicada a extreure nens de panxes (només salvada per ser la nostra filla qui naixia). Però ara era diferent, tot era "real" i com havia de ser. Les empentes fan feina, una de bona feia sortir el cap fins a tres o quatre dits a fora, però qualsevol manca de concentració comporta la inmovilitat del fetus. "No et guardis el que tens a dins, deixa'l sortir" diu la llevadora, la meva dona tenia moments de tots colors ("no el podré parir", "vull marxar cap a casa!"), el dolor i la por a no poder parir el nen li feien retrassar el part, segons la llevadora, "no neguis el què t'està passant", deixa fer la natura el seu curs, encara que no volguéssis, sortiria sol". I és que és això, saber que la vida ho té tot previst per fer-se camí, que és inevitable, que vé amb dolor guiat i que no el podem reprimir ni refrenar. La primera dona no va tenir comadrona.

-"Falta molt?", diu la mare.

-"Tu ja ho notes, així que no em preguntis el què ja saps"

Per fi en veiem el cap, costa de descriure-ho, doncs a l'emoció s'hi barreja la visceralitat d'allò que no hem vist mai i no ens imaginàvem que fos així. El cap surt en forma de punxa, com un músclo de roca, i per uns moments et penses que alguna cosa va malament, que sortirà amb el cervell aplastat. Sabia que els capets nounats són tous, però no que eren un paraigües.

"Que podré?"

"És que ja ho estàs fent, ho estàs fent".
"Quan falta per què surti?"
"Sortirà quan tu voldràs".

Ella va millorant la tècnica a cada espenta, que s'aprofiten com si fóssin oportunitats que passen un cop a la vida, a la fi el cap surt tot, però torna a entrar a dins com si alguna cosa l'estirés cap al seu hàbitat inicial. Sento alguna cosa sobre el cordó umbilical i un coll, una esgarrifança sortida del mateix infern em travessa, però la dona ho desembolica. Segueixen espenyent i procuro comunicar a l'Onavis "quan" és efectiva la força perque així pugui saber com empényer millor. A la fi, surt tot el cap, que es va inflant poc a poc com un globus, o m'ho sembla. Espectacular.

"Va, ara ja ha sortit el cap, i quan et digui l'agafes, te l'acabes de treure i te'l poses al pit" li diu la llevadora. Sens dubte es va impregnar o es va adonar de les ganes que tenía l'Onavis de tenir un part el millor i més natural possible. Ho vaig considerar un bon gest i de gran professional.

Després d'això m'esperava veure un cos sortint com un tap de Xampany, però la realitat és que l'estiraren agafant-lo per les espatlles i l'esquena. La força amb que es fa és descomunal. Si no fos que teníem davant a una professional hagués pensat que aquella dona m'anava a esqueixar el fill. (I després els agafem com si fóssin de vidre penso...). Al cap d'un temps interminable de tanta tracció manual, per fí sortí el nostre fill.

"Mira! són les 5 en punt! just quan et caducava l'antibiòtic. És que t'has esperat fins a l'últim moment per deixar-lo sortir!". "Veus com l'has tret quan has volgut?!"

El van deixar damunt la panxa de la mare i ens vam quedar observant (mentre el contemplàvem de dalt a baix inabastablement) com a poc a poc s'espavilava i anava cap a la popa esquerra fins a clavar-s'hi. Una mostra més de la grandesa i màgia de la natura. I un detall més a apreciar per part de les professionals que ens ho indicaren.

Com la meva dona, també vaig acabar amb la sensació de poder explicar què és un part: una experiència única i màgica.

"Com et dius?" vaig preguntar.

"Rosa"

"...doncs ens en recordarem de tu tota la vida"

DAS VATER DES KINDES