31 de desembre de 2012

Inventari III

 Com cada final any, toca fer un repàs de quins han estat els post més vistos durant aquest 2012.
 I els tres més populars són Escollir el nom, Els meus símptomes d'embaràs i Nen o nena?. Tots vinculats al tema de l'embaràs, sobre el que he escrit bastant aquest any. Començava el gener anunciant el meu embaràs i ara ja escric amb una mà mentre tinc el nen als braços intentant tocar el teclat!!!

I aquestes són algunes de les paraules clau que la gent posa al google per acabar fent cap al meu bloc. S'ha de dir que la majoria de gent escriu el nom del bloc directament, però n'hi ha d'altres que hi ha arriben de manera ben rocambolesca. Hi ha gent que ho busca tot, al google!! Les cerques més divertides:

- ajudeu-me el meu fill es desperta a la nit
- mares patidores
- ya no porto bolquers per dormir
- 9 anys i a l'hora d'anar a dormir no pot
- a vegades penso quan s'acabi tot
- aprenent les parts d'una planta
- blog quasi sense sexe
- cas pràctic si un nen no vol anar a dormir, que fem?
- cases on ensenyen a ser mare
- conte de la caputxeta vermella 7 o 8 linies
- contes amb un minut i mig
- convencer pare per segon embaràs
- demà al matí estaré al metge 
- dibuixos d'una superwoman a la cuina amb els nens
- dr estivill no menja
- el meu fill em pega
- el meu germà sembla un cigronet que vol dir
- embaras que he de fer?
- frases per dir estic orgullosa de ser mare
- es mou molt a la trona i vomita
 - es molt aburrida y no li agrada jugar a res ni amb als seus fills

- m'he disfressat de spiderman
-  metodes populars per saber si tens fills
- no m'agrada la parella de la meva filla 

penso coses que no tindria que pensar per l'edat
- que fer amb un nadó recent nascut
- quin color es el vermell
- soluciones de collons
- t'agradaria ser la meva padrina?
  
Més cerques divertides a  Inventari I i Inventari II!

Bon any 2013 a tothom!!!

28 de desembre de 2012

Posa-li el terremoto (i no tinc por!)

Primer, unes de les últimes ocurrències de la petita:

- Posa-li el terremoto al nen a veure si té febre.

- Vull un postre sorpresa que sigui un iogurt de llimó!

Un dia que conduïa a poc a poc perquè tenia un tractor davant que no gosava adelantar, em diu:
- Mare, el cotxe del papa va més ràpid. El teu va molt fluixet!

Un dia em va dir que no volia que em moris mai. Jo li vaig dir que no em moriria encara, fins que no fos molt gran.
- Doncs no t'has de fer gran. Menja molt a poc a poc, i poquet, i així no et faràs mai gran!

- Vull peix callat! (Uns dies després de menjar bacallà i que li expliquéssim la història del nom)

- Que m'expliques el conte de la nena que es punxa?
 (Es referia al conte de La Bella Dorment, però dit així, fora de context, sona una mica malament...)

- Vull llet tova!
(Ni freda ni calenta)

- Vull dinar recta!
(Després de dir-li si volia dinar directe quan arribéssim a casa o si volia esperar al papa).

- Jo em tiraré per la finestra! (jo, en un moment de desesperació).
-  No, mare, que cauries!

- Vaig allí, però no em diguis vigila, eh, sense dir vigila, mare.

I, com que és divendres, una cançó que ja fa molt de temps que sona per casa i que li agrada molt! Va començar a cantar-la quan aprenia a parlar, i reproduïa els sons més que les paraules senceres. Ara ja se la sap de principi a final!

23 de desembre de 2012

5 mesos (*)

I ja són cincs mesos!
Cada cop està més actiu, més despert durant el dia, i amb més ganes de jugar, fer coses i descobrir el món.
Continua fent gran rialles a cada moment i ara també algunes riallades contagioses quan li fem petarrufes a la panxa. Tot va molt bé!

Alimentació: Seguim amb la lactància materna exclusiva. Tot i això, cada cop veig més a prop la introducció de nous aliments, ja que ell cada vegada mostra més interès pel menjar. Quan sopem, si el tinc a la falda, segueix amb la mirada tot allò que ens posem a la boca i no perd de vista les culleres que van amunt i avall.  Així que qualsevol dia ja  començarà a tastar nous sabors!! No sé per on començaré ni com, però no crec que falti massa.

Son: Durant el dia dorm poquet, i encara a estones de vint minuts. Per la nit, però, fa tirades molt llargues. No passo gens de son. I dormim molt feliços tots quatre al llit. Això sí, a  partir de les 8 del matí, ja comença a fer sorolls i vol aixecar-se!

Desenvolupament: Aquest és un dels grans canvis d'aquest mes. Es gira d'un costat a l'altre (encara no dona la volta, però), fa com si es volgués aixecar quan està ajagut, ho agafa tot (sobretot els cabells!!) i no para quiet. Juga amb el Peret, un nino amb el que ja jugava la petita. I s'ho posa tot a la boca!

Del tema de la plagiocefalia està bastant igual encara, tot i que passa moltes menys estones estirat panxa enlaire que abans. Espero que poc a poc es vagi recuperant. El porto molt al fulard per casa i cada cop passa també més estones a la manta d'activitats panxa avall.

I jo ja he començat a treballar, tot i que la incorporació real serà després de Nadal. Ja l'he deixat algunes estones amb el padrí i d'altres ha vingut amb mi (en reunions informals).  També estic treballant molt des de casa, així que ja estic de ple en mode "tornada a la feina". Ja he fet proves amb el tirallets i tinc algunes bossetes amb llet meva al congelador, per si després de vacances hi ha dies en que no me'n puc treure prou quan ho necessiti....

De moment, no hi vull pensar gaire. Aprofito aquests dies en que estem tots junts a casa i gaudeixo d'aquest petitet que cada cop es fa més "nen". 

21 de desembre de 2012

Divendres musicals i la pastoreta



Avui una cançó que no li agrada especialment a la petita, ja que el vídeo no té gens de moviment, però m'agrada molt a mi!
Quan entre Nadales i cançons varies em deixa triar a mi quina cançó posarem després, últimament sempre trio aquesta. M'encanta!
A ella li agrada estar pendent a veure qui canta cada vegada de tots els músics que hi apareixen "¿Qui cantarà ara?" em diu quan acaba algú, i així està entretinguda i em deixa escoltar la cançó fins al final. Segons ella, l'home del mig (el que canta l'estribilllo) no canta bé "aquest home crida", diu.

I avui ha marxat cap a l'escola vestida de pastoreta. Després d'uns anys (a P1 i a P2) en que anava vestida una mica com podíem, aquest any sí que ha anat ben guapa, de pastoreta total!! És el que té tenir experiència!! (i una padrina cosidora)!!

Bon cap de setmana apocalíptic i nadalenc a tothom!!


14 de desembre de 2012

Divendres musicals: La que balla amb ell



 
Aquesta cançó també és una de les que balla una vegada i una altra la petita. Li diu així perquè la primera que vaig ficar-li de Grease va ser la cançó de Summer Nights (la "telmimort", segons ella). I aquesta la demana així per diferenciar-la. És la que més li agrada, tot i que ja es coneix  totes les de la pel.lícula. La de Grease Lightning ("la del cotxe"), la balla pujada damunt de la tauleta del menjador.
De la de You're the one that I want ens fa tota la coreografia sencera, de principi a final. Hauríeu de veure amb quin estil es treu la jaqueta tal i com ho fa el Travolta a l'inici, i com fa veure que baixa unes escales amb les mans a la cintura cap al final, imitant-los als dos! Tot un espectacle!

Bon cap de setmana!

12 de desembre de 2012

Poders màgics


La relació entre els nens i la màgia ha existit sempre. Fer trucs de màgia és una de els coses que sovint fem els adults quan hem de jugar amb els nens. Com que ells no coneixen encara del tot les normes per les que es regeix el mon, s'ho creuen gairebé tot.
La petita gaudeix molt dels moments de màgia, és un joc molt divertit per ella.

1.La màgia de casa del padrí: El padrí és mag, de veritat, fins i tot té un bultet a la mà, que és on li surt tota la màgia. A casa seva, els postres apareixen per art de màgia, i són sorpresa. Les tres cosinetes miren fixament a la làmpada, el padrí obre i tanca unes quantes vegades la llum i, tatxan, ja hi ha el postre damunt la taula. Amb culleretes i tot!  La més gran, que té cinc anys, ja comença a sospitar alguna cosa i enlloc de mirar la làmpada embadalida ja es fixa més en el moviment de mans dels adults i els viatges a la nevera que es fan mentre dura el procés d'"encantament"!
Després, acabat el postre, sovint el padrí pregunta si estan les orelles ben netes. Bé, ara ja són elles les que a l'arribar ja li fan saber que estan netíssimes. Aleshores, el padrí, mira orella per orella i no sé com s'ho fa però en treu una pastilla de xocolata! Màgia total!

2."Ommmm". Jo a casa també sóc una mica bruixa i tinc poders per fer que arribi el papa. Quan s'apropa l'hora, anem davant del mirall i fem "ommm", ben concentrades, fent un moviment de mans.  Abans cantàvem "papa vine", però des que un dia no va funcionar, el millor, segons ella, per fer que vingui ràpid és fer "ommm".

3. El calendari d'advent.  I ara que som al Nadal, això de la màgia és present a tot arreu. Ja li pots dir ben alt als teus fills que vindran uns reis de molt lluny carregats amb regals, que ningú et  mirarà estrany. Hi ha gent que fins i tot hi creu!
Jo, aquest any m'he decidit també a fer-li el calendari d'advent. Em vaig emmirallar per les idees xules que veia en d'altres blocs, on mares amb molts recursos i molt bon gust fan coses precioses. A més, fa temps em van regalar un calendari d'aquests que tenia desaprofitat. Però no sabeu en quin embolic m'he posat!! El calendari té 25 butxaques que han d'estar plenes d'alguna sorpresa cada dia. 25!! Al començar tenia clar que no hi volia posar llaminadures (ja se'n farà un fart per Nadal, com per haver de començar un mes abans!). I vaig pensar que aniria improvisant coses maques per fer. Doncs sí, hi ha dies que he pogut posar dibuixos per acolorir, activitats per fer (aprofitant alguna cosa que ja fèiem aquell dia), però confesso que la majoria de dies estic tirant de Lacasitos! Per que no em dóna temps! Penseu que la primera cosa que fa la petita al matí és anar a mirar el calendari d'advent! I que jo, l'última cosa en la que penso abans d'anar a dormir, és en omplir la butxaqueta! Així que, cada matí, amb els ulls mig tancats he de distreure-la per a poder col.locar ràpid qualsevol cosa! Avui s'hi ha trobat un carquinyoli i m'ha mirat una mica estrany.....

Això de ser mag, porta molta feina....
Clar que la seva cara, la majoria de dies, crèdula i contenta amb el premi a les mans, no té preu!


Imatge de Bee Willey

9 de desembre de 2012

Crònica d'un dissabte intens a Barcelona

Passar un dissabte a Barcelona, visitar vells amics, anar de compres, bons dinarets  i passejar pels carrers de la ciutat on vaig viure 10 anys de la meva vida és un pla que m'encanta.
Aquesta vegada, hi havia també un altre motiu per anar a Barcelona: la trobada de mares blocaires (i ja van tres!).
Així que semblava un dia perfecte, que vaig començar amb moltes ganes. Però va acabar essent  molt estressant,  ja que la ciutat estava atapeïda de gent i anar amb dos nens petits és sempre cansat, s'ha d'estar pendent de mil coses tota l'estona!

Al matí, vam fer l'obligat passeig nostàlgic pel Born. M'agrada tornar a aquells carrers on vaig viure i recorre'ls ara que ha passat tant temps, i que ha canviat tant la meva vida. Vam dinar al restaurant cubà, Habana vieja, que recordava d'aleshores. És un lloc situat en un carrer recòndit i, en qualsevol guia sortiria com a NO apte per anar-hi amb nens.  Només us diré que el cotxet del nen el vam haver de pujar per un balcó! Això sí, el  propietari cubà no es va estressar gens al veure'ns entrar, ni quan veia a la nena corrent entre taules parades que s'aguantaven dretes pels pèls, falcades per a no caure a causa del terra desnivellat. El menjar està boníssim, per això hi vam anar, però encara ara no entenc com vam poder sortir il·lesos d'allí!!
I després a recórrer carrers atapeïts de gent intentant que la petita, que s'entesta en no voler donar-nos la mà, no es perdés.  I  comprar regals  sense que ella es carregués la meitat de la decoració nadalenca de per allí on passàvem. I donant popa al nen quan convenia, no sempre als llocs més adequats.... 
Un bon dia, doncs, per practicar al màxim el meu estat zen per no caure directament en la desesperació! Per això m'han calat tant les paraules que em dedica l'Ester!

I, enmig del caos, per fi l'hora de la trobada!! Una estona de pau i tranquil.litat! Vaig gaudir-ho tot i el poc temps, i tot i haver d'estar pendent de d'altres coses. Quan vaig veure passar l'Esther amb el Víctor penjat, i l'Ester, a través del vidre de la cafeteria, vaig tenir una sensació ben curiosa. Esteu igual que a les fotos! Quina il.lusió conèixer-vos! A l'Anna i la Mirashka ja les coneixia i tornar-les a trobar és sempre un plaer. I és increïble lo ràpid que ens vam posar a parlar de les nostres coses, com si ens acabéssim de veure el dia abans i tinguéssim una conversa a mitges. Us vaig sentir a totes molt properes, vaig estar molt còmoda i contenta! 
Però vaig marxar amb la sensació de fer-ho tot a mitges. És difícil compaginar una excursió en família amb una xerrada amb amigues! Encantada, però, de poder fer-vos una abraçada a totes i parlar una mica!! S'ha de repetir!

Després, més passeig, una hamburguesa a Kiosko en horari infantil, pagar un tiquet de pàrquing abusiu i carretera i manta!
Arribar a casa sans i estalvis, amb els dos nens dormint plàcidament al seient del darrere,  va ser una gran victòria!!!

7 de desembre de 2012

Divendres musicals: El caganer



Aquesta cançó ja li vaig posar el Nadal passat, i li va agradar de seguida. L'hem escoltat tot l'any!

Ara és més pertinent que mai. Nosaltres ahir vam montar el pessebre, que ha quedat molt bé!
No té un angelet mal penjat ni un dimoni dins l'infern, però té un riu de paper de plata, un Sant Josep sense tamboret, llumetes,  i sobretot, sobretot, un caganer!


3 de desembre de 2012

Els jocs d'infantesa

L'Anna del bloc  Fentdemama ha organitzat  un   sorteig per celebrar el 2n aniversari del bloc.  Si cliqueu a l'enllaç, podreu veure les coses precioses  de la firma barcelonakids que sorteja. Fins el dia 8 de desembre teniu temps d'apuntar-vos.
Veureu que una de les condicions per participar és dir quin objecte recordem amb especial estimació de quan érem petits. 
Jo no tenia un peluix o una nina que m'agradés especialment i amb la que sempre dormís. Recordo que me n'agradaven varies i que segons l'època dormia amb una o amb una altra. Jugar a nines sí que m'agradava molt, sobretot amb totes a l'hora. Un dels jocs estrella era imaginar que tenia un orfenat, amb tots els ninos de casa, i jugava a que venien pares a recollir-los!

Però hi ha uns objectes en especial amb els que jugava moltíssim, que em transporten directament a la meva infantesa:  els Pin i Pon!

Passava hores i hores ideant històries que tenien com a protagonistes aquests ninotets petits i que, en el meu cas, tenien com a escenari principal la granja dels Pin i Pon.




Jugava a collir els productes de l'hort, recordo també que hi havia una mena d'elevador pel que feia pujar i baixar uns sacs, una palanca que simulava que s'omplia aigua d'un sortidor...
Jo aleshores n'estava molt contenta, tot i que secretament envejava les amigues que tenien la casa (amb aquella cuina tan xula, i el lavabo amb dutxa!) i sobretot una veïna que tenia ni més ni menys que el jardí amb piscina dels Pin i Pon, amb un tobogan que anava directament a l'aigua. Quan anava a casa seva i la seva mare ens deixava posar aigua de veritat, ens ho passàvem pipa!
Sens dubte per reis o per l'aniversari el millor regal que em podien fer era un accessori pels Pin i Pon! Aquesta Granja va ser un regal de reis, que recordo perfectament i ja espero el dia en que la meva filla hi pugui jugar. He vist que ara hi ha uns Pin i Pon més moderns, però són diferents, no són els autèntics!! Aquest cap de setmana, al buscar-la per fer la foto, he comprovat que la granja està en un estat acceptable, i també he trobat una bossa plena dels ninotets i objectes diversos, així que si ho vol, la petita jugarà amb els Pin i Pon originals.

Vosaltres també éreu de Pin i Pon? Eren una joguina super popular de l'època!


30 de novembre de 2012

Divendres musicals, Criatures i Mètode Estivill

Avui un post una mica atapeït, amb l'entrada que ja tenia pensada per avui i dues sorpreses més d'última hora:

1. M'adhereixo als "divendres musicals" que fa temps que proposen alguns blocs.

Aniré penjant  les cançons que ara per ara són la banda sonora de casa nostra: les cançons que sonen a tot hora i que es repeteixen una vegada i una altra.
Des que la petita va començar a mirar vídeos, el que més li agrada mirar són videoclips. Perquè li permeten fer les tres coses que més li agraden del món: mirar vídeos, cantar i ballar. Tot a la vegada!
Nosaltres li hem anat ensenyant cançons diferents, tant perquè ens agradaven a nosaltres com perquè pensàvem que li podrien agradar a ella. Així, la banda sonora d'aquests divendres estarà formada tant per cançons infantils de la època dels pares, cançons infantils actuals, musicals i vídeos diversos de cantants que li hem anat posant.
Ella ja en coneix molts i els demana: ara vull la cançó dels collarets, ara la de l'home que no es vol fer gran....
Alguns vídeos tenen noms rebatejats per nosaltres, ja que per fer que li agradin al principi i que  tingui interès en veure'ls li expliquem la història que es narra una mica a la nostra manera, per fer-la interessant als seus ulls. Ja sabeu que els nens són reticents a les novetats, i que al principi, quan cansats de sentir moltes vegades les mateixes cançons li ensenyem una de nova, la seva resposta, abans de sentir les primeres notes, és "no m'agrada". Però ficant noms a les cançons li cridem l'atenció i ara ja és ella la que de tant en tant demana "una cançó nova!".
Li posem cançons en català, en castellà i en anglès. I és una de les maneres d'anar-la introduint a les altres llengües. Moltes de les paraules que sap en castellà i en anglès és gràcies a les cançons. I en anglès molt sovint no sap el que diuen, però ho canta pronunciant perfectament.
Per obrir aquest cicle, la primera de les cançons que més ha ballat per tot el menjador, imitant cada passa que fan els ballarins: Dirty Dancing!
"Tu ets el patic suais, jo sóc la nena", i ja ens veus a nosaltres preparant-nos per pujar-la ben amunt al coll cada cop que a la cançó la noia fa el gran salt. O si no podíem nosaltres, "jo sóc el patic suais i la nina és la nena" i és ella qui puja en braços la nina.
Va ser el greatest hit de l'estiu i va ser una bona manera de fer-la protagonista de totes les visites que venien per conèixer el petit: no marxaven sense veure el ballet de la petita!
Ara ja la té més sentida, però encara la demana sovint. Sens dubte, una de les que més li agraden. Bé, i a mi també, que per això li vaig posar el primer cop! Recordo que de petita em sabia els diàlegs de tota la pel.lícula de memòria. ("no dejaré que nadie te arrincone" i "cuando me equivoco, sé reconocerlo" són frases mítiques!).

Aquí la teniu.




I dues coses més:


2. Avui mateix  he descobert aquesta cançó, que de seguida he volgut compartir:


Mètode estivill, de Carles  Cuixart



No us la perdeu!! És una cançó que podrien cantar molts nens (malauradament), i que fa posar la pell de gallina a estones. Quin mal ha fet aquest senyor!!! Amb lo bé que s'està tots contents i calentets al llitet!!

3. Per acabar, si demà compreu el diari Ara, al suplement Criatures, veureu un reportatge sobre mares blogueres que segurament us sonaran molt!


 Bon cap de setmana!

27 de novembre de 2012

Plagiocefàlia postural

La visita dels quatre mesos a la infermera del pediatre va donar molt de sí. Només entrar em va fer notar la forma del cap del meu fill, senyalant-me la part plana del darrere. Jo, si us he de ser sincera, quasi ni me n'havia adonat. Sí que li veia més planeta del normal, però no pensava que fos res greu.
Doncs és una plagiocefàlia a causa d'estar moltes hores ajagut panxa enlaire, postura en la que tot el pes del cap fa pressió contra el matalàs.
Es una afectació que tenen un  gran nombre de nadons, amb major o menor grau de complicació, i és a causa sobretot del fet de posar a dormir els nadons panxa enlaire.
Des que als anys  90 els pediatres van recomanar canviar la postura de son dels nens de panxa avall a panxa enlaire per evitar la mort sobtada del lactant, s'ha reduït el nombre de defuncions dels nadons, però han augmentat el nombre de nens amb deformacions del crani.
Aquestes se solen iniciar durant els primers tres mesos, quan els nadons encara no controlen el cap i estan molt temps dormint, col·locats contínuament en la mateixa posició.
Jo recordo que en la primera visita que vam fer al pediatre, quan el meu fill encara no tenia cap afectació,  ens va avisar sobre les mesures per prevenir la plagiocefàlia. Jo vaig pensar que això era una cosa que no ens passaria, pensava que només succeïa als nens que restaven tot el dia al bressol sense que es canviés mai la seva postura. Pensava que era propi de tipus de criança que no potenciaven el contacte, que no permetien tenir el nadó en braços massa temps. Així que  tot i que quan estava despert sí que adoptava postures diferents, durant la nit no alternava la seva posició al bressol.
I aquest deu haver estat l'error. A més, s'hi ha afegit el fet que el meu fill ha dormit molt durant aquests tres primers mesos, llargues migdiades matí i tarda. És també un nadó gran, i el pes del cap és major. No us podeu imaginar el malament que em vaig sentir  ahir quan  vaig ser conscient que possiblement una major prevenció hagués evitat aquest defecte!! Sort que ara ja no dorm tant durant el dia i cada cop serà més fàcil que estigui estones llargues ajagut panxa avall o assegut a l'hamaca. I el portaré més al fulard! En aquesta fotografia s'observa com té la part del darrera més recta: 


  
Existeixen solucions per a prevenir la plagiocefàlia i, en el meu cas en que ja s'ha començat a formar, posar-hi remei. Tots aquells que teniu nadons d'entre 0 i 3 mesos, és important que les porteu a terme! Són instruccions extretes de la pàgina de l'Hospital de Sant Joan de Déu:
  • A partir del primer mes, mentre estigui despert i vigilat, s’haurà de posar el nadó, a estones, recolzat sobre l’abdomen. D’aquesta manera es descarregarà el crani de la pressió gravitatòria continuada, enfortint a més els músculs del coll i la columna i preparant-los per gatejar. És molt probable que, des del principi, al nen no li agradi i plori, però poc a poc s’acostumarà i serà un bon moment per al joc i la creació de vincles amb pares i cuidadors.
  • Resultarà molt útil per millorar el control cefàlic col·locar entre el pit i el terra una tovallola enrotllada, un coixí o fins i tot la cama dels pares o cuidadors.
  • A partir del tercer mes, posant davant un mirall i joguines sonores i lluminoses s’afavorirà el manteniment de la posició, estimulant l’exercici dels seus sentits.
  • A qualsevol edat, s’han de promocionar els jocs que evitin el decúbit supí. Per exemple, posant-lo en decúbit pron sobre la panxa o els genolls dels pares: se li pot fer «volar com en Superman», etc.
  • En les cadiretes de passeig s’haurà d’evitar que el cap del nadó estigui lateralitzada durant períodes prolongats. Els portabebès poden ser una bona opció. El nen s’haurà de col·locar, com a posició preferent, encarat al portador, perquè la curvatura vertebral no es vegi sotmesa a posicions poc anatòmiques, i amb els genolls lleugerament més elevades que la zona glútia, de manera que estigui assegut i no penjat, recaient la màxima pressió sobre la zona genital. En aquesta posició les cames quedaran en «llibre obert», postura idònia per a la prevenció i tractament de la displàsia de maluc.
  • Els coixins de suport del crani dissenyats per reduir la pressió poden ser d’utilitat, però no es coneix cap estudi comparatiu amb les mesures posicionals que demostri la seva major o menor efectivitat.
Podeu trobar més informació a:

Plagiocefalia postural: un problema cada vez más común 


Diario de una mamá pediatra: plagiocefalia postural


“Dormit boca amunt, despert boca avall”. Objectiu: evitar deformitats en el cap dels nadons 



Espero que no us hi hagueu de trobar mai, i per això el millor és fer una bona prevenció!

23 de novembre de 2012

4 mesos (*)

Poso un asterisc ja que ja hi ha una altra entrada titulada 4 mesos.... la que vaig fer per primer cop parlant del desenvolupament de la petita. Qui m'ho havia de dir! Que el cicle es repetiria de nou i que encara seria aquí explicant-ho!!


He notat un canvi  molt gran dels tres als quatre mesos del petit. Bàsicament, en que de dia ha deixat de dormir. Dels últims dies, n'hi ha  que només ha dormit 20 minuts al matí, i 20 minuts a la tarda. D'altres, si aconsegueix passar dels 20 minuts crucials (perquè estem passejant, o al cotxe), dorm quasi dues hores ben bé, normalment el migdia.
Però si som a casa, al cap de 20 minuts es desperta amb els ulls ben oberts. I no hi ha manera de fer-lo dormir de nou. Em recorda molt al que feia la petita ja des del primer mes de vida, i que vaig escriure en aquest post titulat Els sons de 20 minuts.
Però no us penseu, saber que és normal no m'ha tranquilitzat gaire. Jo estava molt ben acostumada i veure com un nen que es passava el dia dormint se n'ha anat a l'extrem contrari és viu amb certa intranquil.litat. L'important, però, és que ell no plora ni està irritable mentre no dorm, així que suposo que és el que li toca fer ara.
També ha començat a despertar-se quan el deixo al bressol. Fins ara, li donava popa i el podia deixar acte seguit a l'hamaca o al bressol. Ara, es desperta cada cop que el moc. Així que durant el dia em passo hores amb ell a sobre per a que no es desperti. A la nit, com que li dono popa estirada al llit amb ell, ja no hi ha aquest problema. 
A la nit sí que fa tirades llargues, però s'està despertant més que abans. Vaja, que si no tingués l'experiència de la petita i sabés que tot són etapes i que és normal, estaria desquiciada  buscant solucions varies i rocambolesques per a que dormís! A part que segurament m'estaria culpant a mi mateixa pensant que alguna cosa estic fent malament....
Ara m'ho prenc amb més filosofia (bé, hi ha moments de tot, els de les quatre del matí no són els millors...).
Contínua sent un nen molt feliç. Amb moltes riallades i somriures. I comença a interaccionar més amb l'entorn, a mirar-ho tot... La relació amb la germana gran també està canviant una mica, ja que fins ara era molt poca. Ara a vegades es posen els dos junts estirats a la manta d'activitats i la petita li va ensenyant ninos mentre jo me'ls miro, patint una mica encara de deixar-los sols i vigilant per a que la nena no li doni massa puntades del compte. Aquesta major interacció del petit amb el món també ha comportat canvis en la nena, que a part de jugar més amb ell, a vegades reclama que estiguem més per ella. Està canviant la seva frase estrella de "el vull agafar jo" per la de "deixa'l al bressol, mama". . Així que s'ha d'anar trampejant i trobar moments per estar amb ella i per estar amb ell en exclusiva,  apart dels molts que comparteixen junts. 

Contínua alimentant-se exclusivament de lactància materna i tot va molt bé. S'està fent gran a marxes forçades!  

I ara em dedicaré a viure aquestes properes setmanes al màxim, ja que ben aviat hauré de començar a treballar.... Ja sento el tic-tac  que anuncia que el temps de baixa s'acaba i vull exprimir al màxim tots aquests moments!!

15 de novembre de 2012

La trona desapareguda

Aprofitant que ha fet els tres anys, hem convençut a la petita que això d'asseure's a la trona és de nens petits i que ella ja podia tenir una cadira com la del papa i la mama.
Tot això, és clar, amb vistes a que la fins ara "seva" trona ha de tenir un nou inquilí ben aviat, quan d'aquí un parell de mesos el petit comenci a fer els seus pinets amb l'alimentació complementària.
De fet ara ja feia temps que ella utilitzava la trona (que és d'aquestes evolutives), ja gairebé transformada en cadira. Per això teníem clar que no volíem comprar-ne una altra pel petit, que podia heretar la seva i no calia tenir tants trastes. A part que les trones que són de fusta i que s'integren a la taula, que són les que ens agraden, són caríssimes.
He estat uns dies buscant un elevador per posar a la que ara serà la seva cadira, però no n'he trobat cap que em convenci. O eren trones de viatge massa toves i inestables, o massa aparatoses amb safata i cinturons inclosos. Res que servís d'elevador i prou. Així que hem optat per la solució tradicional: un coixí! N'hem col.locat un de ben bonic (i amb funda extraïble i rentable!). I hi hem lligat unes cintes perquè no caigui tota l'estona.
Ahir ja hi va sopar, molt còmoda i contenta.
I, durant la nit, per art de màgia, la seva trona ha desaparegut. Estarà un temps en stand-by per a tornar després reconvertida de nou en trona de primers mesos pel seu nou amo. 
Aquest matí ella no l'ha reclamat. Ja veure'm quina cara farà quan la torni a veure!!

11 de novembre de 2012

3 anys


La petita avui ha fet 3 anys!

Un aniversari que hem celebrat amb tota la família i de bon matí. Com que va ser difícil quedar tots per dinar, hem organitzat un esmorzar. Així que ha començat a viure el seu aniversari des del moment de llevar-se.
Ja durant la nit, que ha estat moguda ja que el nen s'ha despertat molt, ella em preguntava, mig en somnis: "Qui arribarà primer?", i quan s'ha despertat ja de seguida s'ha posat la corona  esperant l'arribada de tothom.
Jo he estat atrafegada i no he pogut estar massa per ella durant l'esmorzar (li ha caigut tota la xocolata per sobre just abans de bufar les espelmes!). I tot ha passat molt ràpid! 
Sort que quedava tot el dia per endavant encara i l'hem gaudit molt. A la tarda, hem rematat anant a veure una obra de teatre ("Pinotxo"), però no li ha agradat gaire. "Aquest no és el Pinotxo", deia, ja que l'obra era molt simbòlica, pensada per nens més grans, i s'assemblava poquet al llibre que ella té.
Ara ja fa estona que dorm i les seves últimes paraules avui han estat: "I després? Quants en faré ara?". No descansa! Que tremolin els quatre!

Durant el dia d'avui he anat pensant en aquell 11 de novembre de 2009. Aquest aniversari em transporta als moments propers en el temps però llunyans en la memòria del part que vaig viure fa tres anys. Que poc sabia aleshores el món que m'esperava, aquesta nova fase de la meva vida en la qual la maternitat ho ocupa tot! Em queda molt lluny la persona que era abans de ser mare!

I uns moments màgics també perquè recordo que l'aniversari de l'any passat, en que la petita feia 2 anys, el vaig viure sabent ja que creixia una nova vida dins meu... I ara aquella il.lusió vaga pel que havia de venir ja s'ha convertit en un nen de quasi quatre mesets que ens fa a tots molt feliços.I jo intentant gaudir-lo al màxim perquè d'aquí no res serà ell qui en farà tres!

Jo tinc molta il.lusió per veure què ens espera en aquest nou any acabat d'estrenar per la petita. Tot i que una mica de por, també, ja que està incansable i em fa por que això vagi in crescendo! Ja fa temps que és una doneta que ho vol fer tot ella sola i que xarra pels descosits. Contenta amb el seu germanet ("el vull agafar jo" és una de les frases que més diu durant el dia). I molt energètica i insaciable sempre: mirant videoclips i ballant pel menjador, dibuixant-se a ella mateixa i el pare i la mare a la pissarra ("que em fas el tronc?", sempre demana), dient-me el que voldrà que li porti per berenar en 'anar-la a buscar al cole... 
Quan es desperta al matí ja té ganes d'aixecar-se i anar a preparar el cola-cao. Si jo estic mig adormida ella no para fins que ens aixequem les dues (a vegades el meu despertar són uns ditets que m'agafen les parpelles i no paren fins que m'obren l'ull!). I no deixa en cap moment de fer coses fins que la portem a dormir. Sovint estem nosaltres rebentats asseguts al sofà sense poder-nos ni moure i ella dóna voltes cantant i ballant fins al minut abans d'anar a dormir! No para!!

Demà celebrarà l'aniversari a l'escola i està molt contenta perquè diu que a la classe li cantaran el "sapi berdai", el "cumpleanos filis" i el "moltes felicitats". Amb els tres idiomes, perquè a ningú li quedi cap dubte que ja té els tres anys!

8 de novembre de 2012

Les calcetes s'han fet pipi!

Aquestes són algunes de les sortides que té la petita últimament:



- "Mira, mama, les calcetes s'han fet pipi!!"


- "El pet ha fet petarrufes"


- Un dia es va passar molta estona dient "collons, collons, collons...".
Nosaltres li vam preguntar: I què vol dir collons?

- "Collons vol dir:  ¡que calleu!".


Jo, a l'entrar en un bar li pregunto: "Què vols, un suquet o un cacaolat?
- Un cacaolat de poma!"


 Un dia jo tallant ceba a la cuina i quan la nena entra i em veu:
- "Ceba! No facis plorar la mama meua"


" Jo: A dinar!
- Espera, mama, que acabo de pintar això i després estic per tu"


"-Adéu, vaig a treballar!!- diu
Jo: I de què treballes?
- Jo treballo de guanyar cèntims!"


" - Quan sigui velleta, si em surt un mal, se'm curarà sol!" (després que un dia li expliqués perquè la gent es moria) 

25 d’octubre de 2012

"Mira la U!"



La petita està començant a reconèixer les lletres. 

Juntament amb els canvis que fa quan dibuixa (ara ja fa inclús les ninetes dels ulls!), és l'altre progrés més gran que li he notat en aquest primer mes de P3.

La que més li crida l'atenció i que més fàcilment reconeix és la "U", bé per que és la primera que assenyala quan trobem algun cartell pel carrer o perquè és la que més troba a faltar si no hi és "No hi ha la U", diu, davant d'alguna paraula. Cada cop que n'hi escric alguna a la pissarra, de les que utilitza habitualment, es disgusta un moment si veu que no hi ha aquesta lletra que tant li agrada. Que tingui la "U" és, ara per ara, el millor que li pot passar a una paraula!
I per ella, les "n" minúscules també són Us. Per molt que li expliqui que no, ella diu que sí, que sí, que són Us.

I la "E" sempre és la "eeee, què dius?", no sé perquè, suposo que així ho expliquen al cole.  Em diu, "Mira mama, la eee, què dius?".

També reconeix la "seva" lletra (la d'inici del seu nom) i diferencia el seu nom escrit (i uns quants més) d'entre un munt de paraules.

I jo em sorprenc observant el món al meu voltant sota la influència de les paraules escrites a tot arreu. En qualsevol lloc hi trobem un text per poder llegir, jugant. Re-descobrir que estem rodejats de lletres és molt divertit. Cartells de carrers, furgonetes amb anuncis a les portes, rètols de botigues, camisetes amb textos, el packaging dels aliments... a qualsevol lloc hi ha paraules escrites que ella no para d'observar!

A més, també comença a distingir els diferents idiomes que sent: català, castellà i anglès. El català és "així com parlo jo", diu.
 I el castellà, tot i que ja el sentia en vídeos i cançons, l'està aprenent sobretot al pati de l'escola. Fins a P-4 no el fan a la classe, però ara el sent a parlar a molts nens. I a vegades, a casa, em diu alguna paraula del tipus "está trencado", mentre riu per sota el nas perquè es conscient que està castellanitzant expressament. Per ella, acabar amb -ado les paraules, es parlar castellà.
I l'anglès també li sona de les cançons. 
A vegades, a la nit, quan li explico el conte, li pregunto: "Amb quin idioma vols que te l'expliqui, avui?". I li agrada. Amb català i castellà els segueix molt bé fins al final. Si li explico amb anglès, al cap de poc em demana que canvii d'idioma.
El que està clar és que, mentre llegim, ja no importen únicament les imatges. Ara ja es comença a fixar amb aquells textos que hi ha al costat, que fins ara passaven inadvertits, "Què hi diu, aquí?", pregunta sempre.

Les paraules escrites, tímidament, ja han entrat a formar part de la seva vida!

23 d’octubre de 2012

3 mesos

Avui el petit fa 3 mesos!

I fa unes setmanes que noto molts canvis, sobretot en la quantitat d'hores que està despert durant el dia. Ara està assegut a l'hamaca aquí al meu costat, mentre mou els peus i les mans tota l'estona i balbuceja amb el seu idioma.

Aguanta molt bé el cap, ja gairebé no em cal patir al respecte. Comença també a tenir intenció d'agafar coses, com la manta amb que el tapo (i que sovint descobreixo després sobre el seu cap). Agafa algun peluix també i se'l vol aproximar a la boca. I fa moltes babes, ha augmentat molt la producció en els últims dies.

També comença a estar més actiu, demandant de braços tot el dia (sóc jo, que l'estic "benacostumant")  i amb més ganes de veure-ho tot. Estar al bressol tot el dia i estirat al cotxet comença  a ser poc divertit per ell. Inclús ja he tret la manta d'activitats i s'hi està algunes curtes estones. Poc a poc s'està fent gran i amb molta curiositat pel que l'envolta. 

Continua sent tranquil i me'l puc endur a tot arreu. Faig moltes coses amb ell.

Menja molt bé, la lactància va (mai millor dit) "viento en popa". No tinc cap problema. L'únic, que continuo notant un dolor lleu al pit quan em puja la llet al pit contrari del que li estic donant.

Dorm molt bé per les nits, tret de dies puntuals en que ha volgut dormir, literalment, enganxat a la popa tota la nit. La resta, es desperta uns dos cops, després dels quals es torna a dormir ràpid ben tip. El que costa més ara és fer-lo dormir. Hi ha dies que, tot i que està mort de son, no troba la manera de quedar-se adormit. Ni al pit, ni passejant amunt i avall per la casa, ni mentre sa germana li canta nanes a tot volum.... Fins i tot he provat amb el xumet, que fins ara no li havia posat. Però l'escup. I es posa nerviós i plora fins que trobem la manera de que s'adormi.

Cada cop se li va definint més la cara, amb els seus mofletes, tot i que em recorda molt encara a com era quan va néixer.  Continua sense assemblar-se gens a la seva germana. Però gens, gens. Vaja, que de moment només comparteixen cognoms. I una mica la forma dels ulls... quan dormen. Així que res, un de cada. Han agafat  gens de parts diferents de la família. 

Tots aquest progressos els estic vivint de manera diferent que com ho vivia amb la petita. Justament l'altre dia parlava amb un altre pare recent del segon fill i també expressava la mateixa sensació. Els primers fills volem que es facin grans ràpid, que gategin, que caminin... En canvi, amb els segons, no tenim tanta pressa. Volem preservar al màxim aquest moment en que són petitets i fràgils perquè sabem que el temps passa massa ràpid i en un tres i no res es converteixen en petits homenets.
Així que, on abans exclamava: "¡que bé, ja aguanta el cap"; ara penso: "ostres, ja aguanta el cap, com s'en fa, de gran..."!


22 d’octubre de 2012

Un dissabte intens a Pediatic!

 Dissabte, l'Anna i jo vam estar a la I jornada PediaTic, un dia molt intens ple de taules rodones molt interessants, on es va poder veure com els col.lectius relacionats amb la infància (sanitat, educació i família) utilitzen les noves tecnologies que ofereix Internet per a relacionar-se i compartir coneixements.

Em va agradar moltíssim poder participar d'aquest dia, de ser part de PediaTic! 
Va ser un plaer compartir taula rodona amb  Catalina Echeverry de la plataforma Conciliación Real Ya; escoltar les causes que van portar a Una mamá española en Alemania a obrir el seu bloc;  veure el camí començat per Ana González i Pedro Martínez, autors de la página que informa sobre que és el citomegalovirus, i com ajuden a d'altres pares a partir d'explicar la seva experiència personal;  escoltar l'emotiva xarrada de la Maria Àngels Claramunt sobre el suport que ofereix el forum Superando un aborto a les mares que han patit pèrdues gestacionals o perinatals; i acabar després amb un somriure gràcies a la intervenció de Begoña González, autora del bloc Ahora la madre soy yo



Una taula rodona molt llarga i amb temes diversos molt interessants que podeu veure en diferit en aquest enllaç, i de la que us recomano visitar els blocs i pàgines de les participants.

El dia va donar molt de sí, vam conèixer gent que fa coses de gran interès.  Els pediatres i d'altres professionals de la salud deien ser "novatos" en el món de les noves tecnologies, però no ho semblen pas! Estan molt posats en el tema, i molts d'ells comparteixen els seus coneixements a la xarxa. Aquestes són algunes de les pàgines creades per ells de les que es va parlar a PediaTic, que són una eina molt útil no només per d'altres pediatres sinó per nosaltres, les mares, que busquem informació per Internet i volem que sigui el màxim fiable possible:

 - Pediaclic: És un cercador orientat a tots aquells qui busquen informació sanitària fiable a Internet. Els continguts de cada cercador han estat seleccionats per professionals relacionats amb l'atenció sanitària.

- El médico de mi hij@: A part de ser la pàgina personal del pediatre Jesús Martínez, és també un grup  de Facebook que funciona com una mena de consulta de pediatria online. És un grup obert on es parla de processos de malaltia o salud en general, molt recomanable. Són pediatres i d'altres mares i pares qui comenten cada cas i orienten sobre possibles solucions.

També molt interessants la pàgina En Família, de l'Associació espanyola de Pediatria i la de l'Hospital de nens de Barcelona, amb gran quantitat de recursos!
I, per aplicacions al mòbil, destacar iPediatric, que és una aplicació recomanada per l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona que conté un diccionari de termes pediàtrics, gràfics, desenvolupament, recordatoris de vacunes i també un consultori online per a símptomes lleus que poden patir els nadons de 0 a 12 mesos.

 Tot això moderat i organitzat per l'Amalia Arce, lamamápediatra, el Jesús Martinez, El médico de mi hij@ i el Ramon Capdevila, Pediatres de Ponent i Popetaines; que ja fa temps que són PediaTic. 

Moltes felicitats de nou als tres!!

16 d’octubre de 2012

A la cadireta?



El petit es fa gran a marxes forçades! És molt llarg i ja pesa més de 6 quilos quan encara no ha complert els tres mesos!
I observo al meu voltant com molts dels altres nens i nenes nascuts aquest últim any són també molt grans. Són llargs i molts dels que conec van pesar al voltant de quatre quilos al néixer. És que potser la humanitat està preparant una nova raça de super-homes??

Degut a la seva llargada i volum,  ara em trobo amb un problema: quasi no cap dins del Maxi-Cosi. 
Bé, nosaltres tenim la Prima, del Casual Play, que és a mig camí entre el cuco i el Maxi-Cosi del cotxe. Un sistema que em va semblar molt pràctic a l'hora de comprar-lo, ja que tant serveix per passejar com per dur-lo al cotxe. Amb la petita la vam fer servir 6 mesos ben bons.
Però al nen si li està quedant petit, així que per ell potser sí que haguéssim encertat més comprant un Cuco, tot i la incomoditat d'haver-lo de canviar al cotxe. 
Ho noto sobretot ara, que és època de posar els sacs i tots els complements d'hivern. Al sac de la Prima, directament, no hi cap. Si la vull continuar utilitzant, hauré de posar-hi el sac de la cadireta o tapar-lo amb mantes enlloc del sac.

L'altra opció és passar el nen ja a la cadireta. Em sembla molt aviat i no crec que ho faci, ja que tot i que és gran i llarg de volum, és encara petit en sí: comença a aguantar bé el cap, però em sembla molt aviat col.locar-lo ja a la cadireta. Clar que si el col.loco en la posició el màxim tombada possible, també hi estarà còmode.

Així que no sé massa com m'ho faré.
Segurament que apuraré aquest mes en que encara no fa massa fred tapant-lo amb mantes a la Prima i, ben aviat, ja el passaré a la cadireta amb el seu saquet polar corresponent. Penso que serà la millor opció, però accepto tota mena de consells!!

Imatge de Mike R. Baker

4 d’octubre de 2012

Fer-los dormir

 Ara per ara, fer-los dormir alhora és el més complicat de la meva curta experiència com a mare de dos.

El petit no dóna massa problemes. Al vespre acostuma a estar bastant despert i, si arriba l'hora de posar a dormir la petita i ell encara no s'ha adormit, el deixo al menjador amb son pare. Li dono popa abans i així sovint se li adorm als braços mentre jo sóc a l'habitació amb la nena.

Hi ha dies, però, que vol popa durant aquella estona i aleshores o bé la petita se'n va a dormir amb son pare i em quedo jo amb el nen o me'ls emporto tos dos al llit. A vegades, també hi anem tots quatre.

La petita està molt guerrera i no troba mai l'hora d'anar a dormir. Les migdiades directament no vol fer-les, tot i que està morta de son. Només dorm quan es queda al menjador del cole. A casa, em costa moltes penes i treballs. M'hi he d'estar amb ella molta estona, i a vegades no puc perquè el petit em reclama.

I a la nit tampoc no troba mai l'hora d'anar a dormir. Així que quan hi anem, hi ha activitat per estona! Que si més contes, que si ara tinc pipi, que si ara sed, que si ens vol explicar un nou ballet que aprés... Quan al parc hi ha mares que em diuen que els seus s'adormen sols només tocar al llit, penso que a mi no m'ha tocat pas aquesta loteria. Ella ens vol allí i, a més, li costa estona adormir-se.
Primer jo em giro cap al costat on hi ha el petit i li dono popa fins que s'adorm, mentre amb una ma li toco la panxa a la petita, ja que sense el contacte no s'adorm. Quan ja fa estona que estem així, el petit feliçment s'ha adormit, oferint-me aquesta bonica estampa al costat dret del llit:



I aleshores em giro i em trobo amb aquesta altra estampa, ben diferent:





Tot i l'estona que fa que som al llit, la petita encara dóna voltes, literalment, al voltant del llit. I això que no ha fet migdiada! I ja són quasi les 10! Jo estic morta de son, però ella té energia per parar un tren! Està super activa des que ha començat el cole! I no vol ni sentir a parlar d'anar a dormir al seu llit, que resta abandonat des de l'hivern passat, on hi dormia mitja part de la nit.

Entre tot, estic una bona estona dins de l'habitació i sovint ja no torno a sortir, acabo sense piles i em quedo també jo adormida!
És esgotador! A veure si poc a poc la petita es va calmant perquè ara per ara estic més estona fent-la dormir a ella que al petit!

1 d’octubre de 2012

En observació

Fa temps que tinc ganes d'escriure també sobre d'altres temes a part de la maternitat. Així que, aquest setembre, època en que tot comença,  he iniciat un nou projecte, un nou bloc que avui us presento:


Aquest bloc tractarà sobretot temes de comunicació i imatge. Els primers posts seran resums d'alguns dels meus articles i participacions en congressos dels últims anys, i poc a poc aniré parlant també de moltes altres coses al voltant d'aquest tema principal. Exposicions que visiti, llibres, fotògrafs i artistes que vagi descobrint i cregui interessants... De tot una mica, amb la imatge i els nous usos que en fa la societat actual com a teló de fons.

Hi esteu tots convidats!!



26 de setembre de 2012

Autoretrat

Fins ara la petita, quan tenia un paper i un llapis, feia gargots, ratlles i poca cosa més. I pintava més la taula que no pas el paper.
Ahir al vespre, després de sopar, dibuixava a la pissarra molt concentrada i sense dir res. I això és el que feia.
"Sóc jo, mama!".


Després hi va dibuixar les celles i tot. Em vaig quedar ben parada. Veig que donen de sí, les classes de P3!

23 de setembre de 2012

2 mesos


2 mesos. 
El temps passa tan ràpid,  tinc una sensació de vertigen tan gran!! Penso que en un obrir i tancar d'ulls el petit es farà gran!! 
Aquest mes ha passat encara més ràpid que el primer!
Tot va molt, molt bé. Estic contentíssima. 
El petit és un nen que aporta molta pau, és tranquil i dolç. Contínua regalant-nos molts somriures, a vegades festivals de riallades. Impossible no gaudir d'ell cada moment.
És dormidor, tot i que cada cop menys durant el dia. Però bastantes hores seguides per la nit, en les que quasi ni el sento plorar. Quan comença a fer sorollets amb la boca li dóna la popa i es torna a quedar adormit. Crec que es deu despertar unes dues o tres vegades.
És gran, ja pesa sis quilos!! I molt llarg. Inclús l'altre dia li vaig preguntar a l'infermera si era normal que augmentés tant! Les mares patim per tot. Em va dir que normalíssim, que ja s'aniria regulant. 
La lactància va també molt bé. Fa preses molt curtes i no massa freqüents. Durant el dia aguanta perfectament entre dues i tres hores (a vegades més). Als vespres és quan està més neguitós i vol estar contínuament al pit, suposo que per adormir-se ben tip i sabent que està prop meu. 

Jo visc aquest període també amb molta pau. Tot i que també hi ha moments molt caòtics, i m'angoixo a vegades si no puc estar al cent per cent per ell. Ni al cent per cent per la petita. Aquella sensació d'estar per ells a mitges, quan amb una mà giro pàgines del conte que li explico a la petita i amb l'altra aguanto el capet del nen que està popant. Mentre pateixo perquè el sopar està encara per fer. Però suposo que ser mare de dos és això.
El fet de tenir una germaneta gran també fa que  aquesta vegada no estigui vivint tant dins de la bombolla d'irrealitat en la que estava immersa durant els primers mesos de la petita, on només estava per ella en exclusiva. Ara estic més en contacte amb el "món exterior". I també en part per motius de feina. Estic de baixa però he de fer algunes trucades i continuar fent una mica de recerca. Ja he estat fora uns dies en un seminari. Ell ha vingut amb mi, gràcies al meu pare, el super-padrí, que el passejava i el cuidava mentre jo estava al curs. L'experiència ha estat molt bona. Aquest nen ho fa tot molt fàcil!

18 de setembre de 2012

Sobre ser "l'única dona"

Ahir es va lliurar el   “PREMIO ARIEL MEJORES BLOGUEROS JÓVENES DE ENSAYO 2012”, sorgit amb la voluntat de premiar i difondre la tasca de joves que, a través dels seus blocs, i partint de les ciències socials i les humanitats, articulen un discurs crític sobre l'actualitat. 

S'han premiat set blocs, entre els quals el bloc de la Rebeca Pardo, autora de En la retaguardia, on escriu i reflexiona sobre la identitat, la memòria i la imatge en l'Art. La Rebeca és també amiga meva i ex-companya de feina i des d'aquí li dono l'enhorabona per aquest premi! Moltes felicitats!!
A partir del dia 4 d'octubre es podrà comprar el llibre “Los nuevos inquilinos: Ensayos para un mundo pendiente”, on els autors premiats escriuen sobre temes d'actualitat.

La Rebeca és l'única dona entre els set autors premiats. Per què?

Aquí us deixo un fragment del seu discurs d'agraïment. És pot dir més alt, però no més clar. Perquè les coses van canviant, però crec que, tristament, la majoria de dones encara ens reconeixem, en major o menor mesura, en aquestes paraules:

"Y tras todos los agradecimientos… una pequeña reflexión. He estado toda la noche recibiendo felicitaciones por ser “la única mujer” y tratando de contestar a la pregunta “¿tienes alguna idea de por qué?”… Pregunta que, tengo que decir, habitualmente  me la han hecho hombres. Yo creo que todas nosotras intuímos el por qué. En primer lugar he de reconocer que no me gusta mucho ser felicitada por ser “la única” porque realmente me entristece serlo cada vez que lo soy. ¿Por qué? Como hubiera dicho Bécquer: ¿Y tú me lo preguntas?…
No tengo todas las respuestas a todas las preguntas pero puedo contaros muchas historias de amigas, vecinas, compañeras de trabajo… mujeres muy inteligentes, brillantes incluso, que cuando llegan a casa tras largas y duras jornadas de trabajo (en el que no suelen recibir el reconocimiento que deberían mientras ven ascender, con demasiada frecuencia, a sus compañeritos hombres) tienen lavadoras que poner, cenas que preparar, niños que atender (aunque no sean suyos)… mujeres fabulosas a las que nadie da las gracias por agotarse en el intento de estar a la altura de lo que se espera de ellas (traer un sueldo, tener la casa “atendida” y “ocuparse” de los niños… además de “cuidar” su apariencia y su relación) y que, encima, han de escuchar aquello de ¿Y dónde has dejado a tus hijos? cuando están en cualquier fiesta, reunión o entorno de adultos… A los hombres, si se les pregunta, el tono es diferente y también el final de la frase: ¿Y los niños, con tu mujer? Porque es comprensible que, personal y laboralmente, los seres humanos necesitamos, de vez en cuando, encontrarnos con iguales fuera del alcance de los niños. Esto nos lleva a otra bonita parte del cuento, que es aquella en la que los papás necesitan estar solos para trabajar en casa y las mamás meten a los niños en la cama sigilosamente pidiéndoles a sus retoños que respeten a papá porque “está trabajando” o se llevan a los niños respetuosamente bien lejos a ser posible todo el fin de semana. ¿Qué sucede con ellas? En primer lugar, nuevamente, un pequeño matiz cambia en lo que papá les dice habitualmente a sus niños: “mamá está haciendo sus cosas” y también es diferente el tiempo que se supone que una mujer necesita para hacerlas… y todos sabemos que si te interrumpen cada cuarto de hora es difícil concentrarse. Siempre me ha parecido muy divertido que haya ingenieros no sepan cómo funciona una lavadora, que personas que entienden el motor de un coche no entiendan cómo funciona una plancha… en fin, yo también me hago preguntas y, como he comentado, no tengo muchas respuestas. Y, por si todo lo anteriormente mencionado fuera poco, cuando un hombre sale con sus niños a la calle es un “padrazo”, cuando una mujer lo hace… es lo habitual; cuando un hombre hace algo en casa “ayuda” mucho o poco pero la palabreja ya implica que no es el responsable de algo que, en principio, es cosa de dos. Y para terminar esta entrañable historia que no sé si responde o no a la pregunta, hay mujeres que tienen familia o no y que consiguen tener el tiempo para escribir un blog “de ensayo” (sea lo que sea lo que signifique esto) y en Internet tenemos amplísimas pruebas de esto… pero entonces entra otro factor en juego: el creerse o no capacitada o “candidatable” al mérito de ganar un concurso. ¿Y qué nos sucede a las mujeres? Que aún nos siguen contando a todos esos bonitos cuentos infantiles donde los príncipes son valientes, guerreros y conquistadores… y las mujeres son bellísimas (o son las brujas de la historia), pacientes, sumisas y entregadas. Nos cuentan aquello de La Bella y la Bestia (mujer maltratada donde las haya), o de La Cenicienta (que también tiene mucha tela que cortar) y después la gente se extraña de lo que sucede… Y también hay que tener en cuenta que, digan lo que digan, yo sigo pensando que somos diferentes.
En fin, dejémoslo ahí porque las cosas van cambiando, poco a poco… y habrá que darle tiempo al tiempo, porque es sabio, pero yo creo que quedan aún unas cuantas generaciones por delante para que el panorama sea diferente. Hace unos meses, en un simposio, una persona del público preguntó por qué todos los conferenciantes eran hombres y había mujeres altamente capacitadas cuya misión en el evento era presentarlos o suministrarles botellines de agua (en el público, como siempre, mayoría femenina). La respuesta… “no se habían dado cuenta”. Ja, ja, ja. Mis aulas están llenas de mujeres, pero las cumbres universitarias llevan corbata… A pesar de que es mi paisaje habitual desde hace muchísimos años: yo no puedo darme el lujo de no darme cuenta.
Precisamente por todo esto me siento taaaaaaaaaaaaaaan agradecida a mi entorno: familiares, amigos, compañeros… porque ya lo dijo, hace muchas lluvias, José Ortega y Gasset: yo soy yo y mis circunstancias. GRACIAS A TODOS POR HABER HECHO POSIBLE MI MUNDO
."

Si voleu llegir el text complert de l'agraïment i veure el seu bloc, feu clic aquí

17 de setembre de 2012

"Jo trego"

"jo saltavo a la piscina", "jo condueixaré quan sigui gran", "què dormes?", "jo repartixaré bombons", "jo trego el bolquer", "jo farai plastilina"...

Aquestes són algunes de les frases del vocabulari actual de la petita, que a vegades sembla que parli un altre idioma, més proper al llatí que no pas al català!
Ja fa temps que parla i es fa entendre molt bé. A més, li encanta parlar i explicar coses, encara que a vegades es quedi a mitges a causa de la falta de vocabulari. "Ara faig això perque faig això i llavors això..." va dient mentre juga, amb més ganes de parlar que de dir realment alguna cosa.

Amb el que ara té més dificultat és amb els temps verbals. I no m'estranya! Està aprenent a conjugar els verbs i em sorprèn molt la rapidesa amb que aprèn i com va provant de dir, a la seva manera, per assaig i error, aquells verbs que no sap. No deu ser fàcil arribar a entendre com es componen, amb el munt d'irregularitats que hi ha!
Nosaltres l'anem corregint i ella cada cop comet menys errors. Realment  l'aprenentatge és molt ràpid ara, és una esponja.

A part dels verbs, també comet molts errors amb els pronoms, o directament no els diu. Jo m'he fixat que sovint això, més que per la seva inexperiència, és  provocat per nosaltres, els pares. O per una suma de les dues coses. Jo en algunes ocasions quan parlo amb ella ometo molts pronoms, com si així volgués fer la frase més fàcil i entenedora. I m'he fixat que molts pares ho fan. Li dic, per exemple: "això no menjarem" en comptes de "no ho menjarem", i frases similars. Des que me n'he adonat, intento corregir-ho ja que no té cap sentit simplificar una llengua quan ara ells l'aprenen a marxes forçades, per molt complicada que sigui.

I com imita el que diem nosaltres és també molt divertit de veure. Ara ella acaba moltes frases dient "Que et sembla?", i a mi m'estranyava fins que vaig adonar-me que sóc jo la que ho dic també molt sovint! I el molt bé i i tant ho diu amb una cantarella molt semblant a la que diem nosaltres.

Com aprenen a parlar no deixa de ser un altre petit miracle dels molts que s'observen en estar en contacte amb nens petits!

14 de setembre de 2012

El cole dels grans

El dimecres la petita va començar P3. 
Ja feia dies que quan s'aixecava al matí preguntava si aquell era el dia d'anar a l'escola i quan per fi li vam dir que sí, que aquell dia sí, es va aixecar ben contenta.
A l'arribar al centre els pares vam poder entrar a la classe per acomiadar-nos d'ells. Va ser una excepció ja que la resta de dies no podrem fer-ho, sinó que els hem de deixar a la fila del pati. Vam buscar amb la petita la cadira on hi posava el seu nom i, quan la vam trobar, es va asseure contenta de descobrir que estava al costat de la seva amigueta. Hi havia nens que ploraven, però ella tenia un somriure dibuixat a la cara. Nosaltres vam marxar tranquils.
La resta de dies ha continuat entrant molt contenta. En arribar al pati ja va soleta cap a la fila, no es queda pas indecisa entre les meves cames. No em sorprèn perquè sempre ha estat molt de pressa i independent, així que sembla que tot va bé. Fins i tot l'he notat més aviat eufòrica i esverada aquests dies.

Jo també estic contenta de veure-la tan decidida i contenta. La diferència més gran que noto respecte a la guarderia és la manca d'informació que tinc ara sobre el que ella fa les hores que està a l'escola. Entre que ella no solta prenda i que el feed-back amb la mestra es redueix a uns breus instants mentre surten en fila ("Va bé, molt bé", va ser l'únic però suficient que m'ha dit aquests dies), no sé algunes de les informacions que l'any passat eren bàsiques, com si s'ha acabat l'esmorzar (bé, sobre aquest tema sé que la meva segur que sí!), si ha fet caca o si està contenta i feliç tota l'estona. Suposo que ens hem d'anar acostumant a que a l'escola dels grans aquestes no són les informacions més rellevants. Però costa aquest canvi. La setmana vinent fem una reunió i suposo que ens parlaran una mica del que fan i quines són les seves rutines.

La setmana vinent també començarà a quedar-se tres dies a dinar. Però no em fa patir massa perquè ja ho feia a la guarderia i sempre molt bé. L'únic que em preocupa és que aquest estiu ha perdut l'hàbit de la migdiada, molts dies no ha volgut fer-la,  i sé que allí els hi faran fer. Espero que s'hi torni a acostumar de nou, perquè de fet, la necessita.

En resum, jo estic molt contenta de l'inici d'aquesta nova etapa. I de que hagin tornat els horaris i les rutines! Ahir a les nou ja era al llit, després d'un estiu en que s'havia destarotat molt en l'hora d'anar a dormir! I també gaudeixo les hores de silenci i soledat a casa, mentre ella no hi és, per poder dedicar-me en exclusiva al petit, que fins ara encara no havia pogut fer-ho.

Tot va tornant a la normalitat....

12 de setembre de 2012

Ja som PediaTic!!

El dia 20 d'octubre se celebrarà a Lleida el I Encuentro PediaTIC.

Una trobada molt interessant fruit de l'empenta i l'interès d'un grup de pediatres cap al món de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Tots ells són molt actius a la xarxa: l' Amalia Arce; Diario de un mamá pediatra; el Jesús Martinez, El médico de mi hij@ i el Ramon Capdevila, Pediatres de Ponent.

A PediaTic es parlarà sobre pediatria, família i educació; des del punt de vista de les noves tecnologies. Una trobada de gent que, des de diferents àmbits, treballen amb la infància i ho fan en part a través de les Tic. Com ells mateixos defineixen serà 

"Una reunión para aprender de otros colectivos con los que nos tocamos o mejor dicho con los que compartimos la materia prima: los niños. Convirtiendo la reunión casi en una “conferencia por la infancia y las nuevas tecnologías”. De esta forma estarán integrados círculos blogosféricos paralelos al pediátrico, como las mamás blogueras y los maestros y educadores. Grupos con existencia paralela que en ocasiones nos tememos y recelamos y que raramente nos tocamos. ¿Podemos aprender algo unos de otros? Creemos que sí y mucho."

La jornada s'obrirà amb la conferència "Salud y cambio de paradigmas de la sociedad aumentada", de la piscològa social Dolors Reig, autora del molt recomanable bloc El Caparazón. I el dia seguirà amb més taules rodones i tallers, que podeu consultar al programa definitiu.

Em fa molt contenta anunciar que la Cira (l'Anna) i jo estarem en una d'aquestes taules, la dedicada a la família, moderada per l'Amalia Arce, i integrada per molts altres blocaires que només conec virtualment i tinc moltes ganes de conèixer personalment. La taula es titula "La tribu: padres, pediatras y sociedad juntos en la crianza" i aquestes són els temes que s'hi debatran;
  • Iniciación a la teoría y a la práctica de las M.A.D.R.E.S. Begoña González http://ahoralamadresoyyo.blogspot.com.es                                                              
Us animeu a assistir-hi? Les inscripcions estan obertes!