Cosinetes

Com ja he explicat alguna vegada, la meva filla té una cosineta amb la que només es porten un dia. Segur que en un futur podran compartir moltes tardes de jocs juntes, però de moment van jugant en paral.lel, sense fer-se excessiu cas.
La que desperta una gran atracció en ella és, de moment, la germaneta gran d'aquesta cosina, que té tres anys i mig. Sent autèntica devoció per ella! Quan la veu es posa contenta, se li il.lumina la cara i la toca com si estigues meravellada de tenir-la tan aprop. Tota l'estona li va al darrere i juguen juntes: fan el tren per tot el menjador, ballen agafadetes de la mà, s'amaguen sota la taula...
I tot això amb un somriure extasiat dibuixat a la cara. No exagero, no. La meva filla està al paradís quan té la seva cosineta gran aprop.
I ella també li fa molt cas, li fa grans abraçades i petons. I mira que a vegades la meva petita és una mica pesada, la segueix a tot arreu i no la deixa estar.
Però de moment semblen grans amigues.
D'altra banda, ja fa temps que observo que la petita es posa molt contenta quan està rodejada de nens que tenen més anys que ella. Encara que n'hi hagi de la seva mida, ella va sempre cap als grans. Crec que és una actitud comú en molts nens. Així deuen aprendre més coses.
Potser també està relacionat amb que ella és de les petites de la classe a la guarderia i l'està acostumada a veure nens més grans (alguns ja comencen a complir dos anys!).
No sé quan es començaran a fer més cas entre els de la mateixa edat, suposo que ja arribarà el dia. Ara per ara, gaudeixo de la complicitat que tenen amb la cosineta gran! M'encanta veure-la tan feliç!

Les salutacions intimidatories

Segurament que a tots ens ha passat que, al trobar-nos algun conegut pel carrer o quan venen familiars a fer-nos una visita, el primer que fan és abalançar-se cap al nadó. Normalment, de bones maneres. Però a vegades allò sembla un abordatge.
Com si el fet de tractar amb nens permetés a la gent saltar-se totes les normes mínimes del respecte i la confiança. No és només que a mi com a mare ja ni em miren, sinó que es saluden amb la meva filla com si fossin amics de l'ànima. Sovint és veure-la i agafar-la en braços, donar-li petons d'aquells que deixen sense alè i sense donar temps de que la petita pugui ni mirar per saber qui és, dir: "que no em coneixes? que no em vols dir res? que no em fas guapo/a?, que no em fas una petarrufa?".
Una intimidació en tota regla. Sembla que els hi estiguin fent un interrogatori policial de tercer grau. Pobres nens! No hi ha dret!
Ho fan sobretot les persones grans i són més exigents respecte el cerimonial que esperen de la meva criatura com menys es coneixen o més temps fa que no es veuen.
I a més, no els hi donen el benefici del dubte. No pregunten si s'acaba d'aixecar de dormir, o si estava a punt de menjar, o si volia ser agafat... Jo he vist fins i tot com hi ha gent que li agafa la mà a la meva filla i obliguen a que faci "guapa" a la cara d'una persona.
La reacció més lògica i normal d'un nen petit en aquests casos és plorar. Doncs els "assetjadors" de nens ni així es donen per al·ludits. Llavors em passen a mi la pilota: "Què li passa?, com és que no em coneix? abans era més simpàtica, abans volia anar amb tothom, sí que està emmarada....."
Clar, si aquest abans es refereix a quan tenia sis mesos, doncs no és que volgués anar amb tothom, simplement és que encara no tenia mesures per defensar-se!
No entenc com hi ha gent que tracta als nens d'aquesta manera! I més encara que ho facin de bona voluntat, justament, per a demostrar-los-hi carinyo.
Si ens tractessin així a nosaltres ens sentiríem molt malament, no ho aguantaríem. I la llàstima és que aquestes salutacions tan exigents i exagerades no és l'únic que se'ls hi fa als nens aprofitant-se de la seva inferioritat.
Ser petit té moltes coses bones, normalment la gent et tracta entre coto fluix. Però de tant en tant els pobres han de passar per aquests mal tràngols que, tot i que m'agradaria estalviar-los-hi, no sé mai com evitar!

Imatge de Amy Schwartz

"...que s'afanyi que se'n va"

Ahir, per primer cop, en anar a buscar-la a la guarderia, la meva filla no volia marxar. Va agafar una rabieta ben gran quan me la vaig haver d'emportar a coll, entre plors i gestos claríssims que indicaven que volia tornar cap allí.
El motiu principal era que just quan la vaig anar a recollir, sortien de la classe els nens que es queden a dinar. Per pujar cap dalt al menjador canten la cançó d'El tren petitó i fan un trenet entre tots ells.
Com que la meva filla es queda alguns dies a dinar, ja sap de que va.
Doncs ahir tenia més ganes d'anar a dalt al menjador seguint el tren que de venir a casa amb mi!
No m'havia passat mai!
Què trist veure que tens competència.
Ja fa unes setmanes, des que vam tornar de les vacances de Nadal, que no té tanta pressa en marxar. Quan li col.loco l'abric i intento embolicar-la amb la bufanda, gorro i guants (quines ganes de que arribi l'estiu per estalvia-m'ho!), ella se'n va amunt i avall, caminant cap a tots els racons. Un dia s'amagava dins del despatx de la directora.
I quan sortim al carrer, res d'anar al coll fins al cotxe. No, no. Ella vol caminar tota soleta, agafant-se de la meva mà. I que contenta i orgullosa que camina (i jo al seu costat)! I s'enfada quan ja arribem i l'he d'agafar als braços.
Aix.... que això d'estar tot el dia als nostres bracets ja no és el que més els hi agrada.... snif

Imatge de Sonia Esplugas

El silenci la delata

La meva filla no es distreu massa estona pel seu compte. Encara no juga sola, és petita, i per tant sempre la tenim donant voltes pel nostre voltant.

Però hi ha alguns moments en que sembla que hagi desaparegut. Són moments en que estic llegint, o plegant roba, i li he tret l'ull de sobre per uns instants. Sospitosament, hi ha un silenci estrany. Mala senyal. Sempre que s'està més d'un minut en silenci i quieta en un lloc és que ha fet algun descobriment perillós!!
L'altre dia estava fent el sopar a la cuina i ella pul·lulava per allí. Estava jugant amb els seus animalets de la granja tota contenta: jo estava tranquil.la perquè la sentia fer sorollets i parlar amb el seu idioma.
De sobte, un silenci.
No va durar més de trenta segons, perquè el meu radar de possible perill es va activar ràpid. I al girar-me me la trobo pujada dalt de la trona, per la que s'havia emparrat com si fos una escala. I allí estava, amb un somriure triomfal i fent cara de pilla orgullosa!

A mi no em va fer cap gràcia. I el fet que fos amb la trona, encara menys. Les trones Stokke tenen, sota el meu punt de vista, tres avantatges molt grans:

1.- Es poden regular sempre a l'altura de la taula i hi encaixen perfectament.Ella està del tot integrada a taula quan mengem.
2.- Són evolutives, convertibles després en cadira.
3.- Són de fusta i de colors molt xulos.

Però també tenen punts febles:
1.-El tenir un arnés fixe, que no es pot treure cada cop que l'asseus, dificulta molt el fet de ficar-la i treure-la de la trona. A mi sovint se m'enganxa al estirar-la cap amunt.
2.- La dificultat de netejar el coixí de la cadira: s'ha de desmuntar la cadira cada cop! Jo ja he optat per treure'l!
3.- I el descobriment de l'altre dia: la safata per col.locar els peus els hi serveix d'escala per pujar fins dalt!

Hauré d'anar amb compte. Ja sé que per ells qualsevol objecte és pot convertir en una font potencial de perill, i que les altres trones també tenen els seus inconvenients, però ara li he agafat una mica de mania a la meva!

Cada racó és un món

Mai deixarà de sorprendre'm la gran capacitat que tenen els nens de convertir en un joc qualsevol objecte que recau a les seves mans. Tenen molta imaginació, treuen suc de les pedres!!

A casa cada dia comprovo com es distrau fent coses que experimenta per atzar, i com té la capacitat de trobar el racó més divertit (des de el seu punt de vista) de totes les habitacions. Això garanteix que, independentment de la part de la casa on estiguem, ella tindrà almenys uns minuts d'entreteniment.
Aquesta és la llista de les opcions que li dóna, de moment, cada habitació:

1.- La cuina: És un lloc on hi ha molts perills, però un cop s'ha revisat que no tingui res perillós a l'abast, també és un lloc on hi ha moltes coses divertides. La meva filla s'ho passa molt bé traginant amunt i avall l'escombra i la pala, traient les cassoles dels calaixos i, últimament, apilant tot de vasos de plàstic uns sobre els altres.

2.- El lavabo: També s'ha de vigilar molt de prop quan hi és. Però com que sempre va on anem nosaltres, acaba passant-s'hi una estona cada dia. Per sort es distreu molt tirant els bolquers a terra, ficant tots els objectes que troba dins el cubell de la roba bruta i estirant el rotllo de paper de vàter. Al final li hem de censurar i el col.loquem en un lloc alt.

3.- La nostra habitació: Obrir i tancar calaixos i agafar les espardenyes i col.locarnos-les als peus.

4.- La seva habitació: Obrir i tancar calaixos també, donar voltes al seu bressol amagant-se de nosaltres, arrossegar els intercomunicadors per tot arreu..

Al menjador i al despatx és on hi té tot el desplegament de joguines i ja no té tanta inventiva. Tot i això, els comandaments de la televisió i el telèfon són grans objectes de desig. I a intentar pujar a la tauleta i a arrossegar cadires també hi té una gran afició. I una cosa que em desespera però a ella li encanta: estirar el punt de llibre del llibre que estic llegint! Entre el poc que m'hi puc dedicar i que mai sé per on vaig, no hi ha manera d'avançar!

Imatge de Lee Wardlaw

Passejant una absència

Els nostres fills ocupen l'espai que tenim tant quan hi són com no. Encara que ells no siguin a casa hi ha un munt d'objectes que ens els recorden: les joguines, la seva roba per plegar, els plats amb dibuixets del seu menjar... Bé, l'organització general de la casa ja delata que allí hi viu un nen petit. En aquests casos sempre penso que ells hi són presents per absència.
Hi ha una imatge que per mi resulta molt corprenedora i significativa, el resum de la seva presència per absència: els pares que passegen un cotxet buit. És una estampa del tot surrealista. Ja abans de ser mare em cridava l'atenció el fet de descobrir que no hi havia res allí on t'esperes trobar un nadó. I a vegades més xocant encara que l'absència és el fet de trobar-t'hi algun objecte que no t'esperes: una bossa amb la compra, una pilota, una nina... En aquests últims casos la imatge és fins i tot còmica , de lluny sembla que els pares passegin un nen minúscul o que se'ls hi hagi encongit de sobte!
A més, l'inconscient fa que a vegades els pares baldin aquests cotxets, com si volguessin fer dormir al nen que no hi és! (Jo ho he fet a vegades: estic parada i la nena està caminant per terra, però d'inèrcia em surt anar bressant el cotxet!)
I ara a l'hivern, com que els cotxets van tan equipats amb sacs i fundes, a vegades no saps si hi ha nen o no a dins.
L'hora en què es veu una gran desfilada de cotxets "deshabitats" és a les dotze del migdia i a les cinc de la tarda. Ara molts dies em trobo jo en aquesta situació. Als matins és el meu home qui deixa la nena a la guarderia abans d'anar a la feina. Jo sóc qui la va a buscar, normalment també amb el cotxe, a excepció dels dies en què tinc més temps del compte i puc anar-hi a peu. Com que sempre són dies d'imprevist, no puc haver deixat el cotxet a la guarderia i em toca passejar el cotxet buit.
Potser semblarà una menudesa, però jo em sento un xic ridícula i incompleta en aquests moments. Com la protagonista d'un quadre o d'una pel.lícula del surrealisme. Fins que no l'assec a ella dins del cotxet no sento que la escena està completa de nou!

Contenta amb la guarderia

Ara que ja comença el "segon trimestre" de guarderia he de dir que de moment n'estic molt contenta. Al setembre, quan va començar a anar-hi, vaig patir una mica pel tema de que era una de les més petites de la classe i de que no caminava. Però ara que ho veig en perspectiva, penso que portar-la a la guarderia ha estat una decisió molt encertada. Tot el que juga i aprèn allí no li podríem aportar ni jo com a mare, ni els padrins ni la resta de la família i amics.
L'únic punt negatiu són les moltes malalties que ha anat agafant al llarg d'aquests mesos. Per sort, res greu, però ha estat molt refredada. Clar que tampoc podem saber si hauria tingut una salud de ferro si no l'haguéssim portat.

La guarderia ens ha portat molts canvis positius:

1. Rutina: Durant el seu primer any de vida no vam seguir massa rutines. Els primers mesos són caòtics i ens anàvem adaptant nosaltres al seu ritme. Sí que tenia uns horaris fixes en l'hora d'anar a dormir, però la resta estava bastant desordenat. Doncs va ser començar a la guarderia i agafar unes rutines molt consolidades pel que fa als menjars i les migdiades. Sense cap esforç ella es va anar adaptant a uns horaris.

2. Estímuls: Un cop van passar les primeres setmanes d'adaptació (que no van ser gens de dures), la petita de seguida allargava els braços cap a l'educadora i manifestava molt interès per entrar dins de la classe. Ara, quan diem que anem cap a la guarderia se li il.lumina la cara. Està contentísima! Crec que s'ho passa molt bé envoltada de tants jocs, escoltant contes, pintant, jugant.... La noto molt receptiva i positiva.

3. Amistat: Fa uns dies que en anar-la a buscar em diuen que ha estat tota l'estona agafadeta de la mà amb una nena i que han estat jugant juntes. Em va sorprendre, perquè amb la seva cosina que es porten un dia, no es fan massa cas. Però observant pel vidre de la porta vaig poder comprovar com es feien abraçades amb aquesta nena. Sí, sembla que té la seva primera amigueta. És possible que d'aquí uns dies les abraçades amb aquesta nena es converteixin en estirades de cabells i esgarrapades. Però crec que tot això és normal i forma part del seu descobriment i desenvolupament del món.

Potser no hauria de ser així, però la guarderia desenvolupa moltes més funcions que la de simplement guardar els nens mentre els pares treballen. Abans no pensava així, però ho estic comprovant cada dia. Crec inclòs que la guarderia fa un petit paper en la representació de "la tribu" que acompanya el nen en el seu creixement. En aquest món en que estem bastant sols a les cases (em refereixo a que no vivim envoltats de la família extensa), un nen es deu avorrir bastant si està sempre només amb la mare. L'ideal seria que pogués gaudir una estona cada dia de contacte amb d'altres nens del poble, amb els avis, amb els tiets, sent present mentre tots desenvolupen les seves activitats, i no sent sempre el centre d'atenció. Però si no tenim això, la guarderia (una estona petita al dia) pot fer perfectament aquesta funció.
Clar que és cert que no "cal" anar a la guarderia. Però penso que de la manera en que esta estructurada actualment la societat, el nen que es queda a casa necessita més coses a banda de que la mare no treballi i estigui per ell. Sí que es pot anar una estona al parc, però a l'hivern fa molt fred. Sí que seria ideal portar-lo una estona a una ludoteca, però al lloc on visc no n'hi ha cap. Abans la família i la vida de poble tenien un paper en la criança del nen. Ara estem més sols, almenys en el meu cas, i la guarderia m'ajuda en aquest aspecte. Donades aquestes circumstàncies, jo tinc clar que la portaria una estona cada dia encara que no treballés.

Imatge de Kathleen Rietz

The worst hits

Fa un temps vaig fer una llista dels millors moments que em regalava la meva filla. El temps treu part del glamour a les coses i ara ja tinc una llista de tots aquells moments en que ser mare no és lo més agradable del món!

1.- Quan arribo a la feina i m'adono que tinc la roba tacada de moquets seus que m'ha enganxat quan es refrega damunt meu al fer-li la última abraçada.

2.- Quan li trec els mocs amb l'aspirador nasal i de sobte (oh! no!) sento un regust desagradable a la boca....Per no haver posat suficient coto fluix o aspirar amb massa força!

3.- Aquells instants curts en que la nena va despullada i jo l'agafo "un momentet" perquè se m'han acabat els bolquers i he d'anar a buscar-ne, o perquè em disposo a posar-la dins la banyera.... Moments molt curtets en que penses que no tindrà ni temps, però sí que en té i es fa una gran pixada damunt meu!

4.- Els episodis de diarrea en que les seves caques tenen una textura i olor fulminants. Si no fos filla meva no ho suportaria. A la guarderia tenen molt valor de fer-ho, i si es fiquen guants i mascareta en aquests casos no ho trobo gens exagerat.

5.- Els dies en que he comprat el peix més fresc (i més car) de la botiga o he fet una sopeta amb un caldo que ja alimenta només de sentir-ne l'olor i ella, justament aquell dia, només veure-ho fa que no amb el cap i es nega fins i tot a provar-lo. O es dedica a fer marranades tota l'estona. En canvi, els dies que hi ha el menjar "fet de pressa i corrents" habitual sempre té una gana voraç.

6.- Quan porto una bona estona a la seva habitació fent-la adormir, i sembla que finalment dorm. Jo retiro cautelosament la mà de la seva esquena, m'aixeco contenint la respiració i vaig cap a la porta de puntetes, quasi levitant. En aquell moment, tant aprop de la victòria, el seu plor de nou. A tornar a començar!

7.- Quan estic enmig d'un son profund i de sobte apareixen al meu somni els plors d'una criatura. Tardo una estona en reaccionar i adonar-me que és un dels despertars nocturns de la meva filla. Els de les dues de la matinada són criminals.

8.- Quan descobreixo que el comandament de la televisió definitivament no funciona, després de que ella porti molts mesos jugant-hi i tirant-lo a terra. Intentem amagar-li sempre que podem, però quan el troba el tira a terra abans de que hi siguem a temps.

9.- Quan estem a la banyera i agafa el mànec de la dutxa. Amb un moment està tot el lavabo perdut. Reconec que vaig riure el primer dia, però ara ja no ho trobo tan divertit.

10.- Quan no puc fer res res res sense tenir-la enganxada a les cames.

14 mesos

Un altre mes més! No hi ha hagut molts canvis ni evolucions en temes concrets, però últimament sí que estic notant un gran canvi general en ella. La veig més atenta a tot, com si s'adonés més de les coses. Està molt més interactiva. I també està molt contenta, sempre riu!
Aquí les novetats mensuals:

1- Comprensió verbal: Sens dubte, el progrés més important d'aquest últim mes. Entén moltes de les coses que li diem, agafa els objectes que li demanem, sap on estan les coses i se les mira quan hi fem referència.. I quan dic "anem a dinar!", ja s'encamina ella soleta cap a la cuina.

2.-El parlar: Continua fent soliloquis en el seu idioma que ningú entén, però que sens dubte deuen ser molt interessants per ella ja que fa canvis de to i sembla com tingués converses entre sí. I també diu algunes paraules amb sentit. Ara n'ha perfeccionat una que ja ens havia dit algun cop: un "puta" molt inconvenient, sobretot en aquests dies de dinars familiars. Ho diu molt nítid, i no sé d'on ho ha tret! Primer pensava que volia dir "petó", però ara fa dies que ho fa servir per tot!

3- Noves habilitats: Li encanta asseure's. Aprofita qualsevol lloc on veu possible d'encabir-hi el culet, per asseure's: a la part baixa d'una estanteria, a la nostra cama quan estem estirats al terra, en una escala...

4.- El joc: El seu favorit actualment és un llibre-joc d'animalets de la granja que es poden enganxar al llibre o guardar en una mena de caseta. Està tot el dia ficant-los i traient-los. I al matí quan es desperta és el primer que va a buscar.

5- Alimentació: A part de menjar de tot, ja comença a mostrar molt interès en agafar ella els coberts. No té massa punteria, i per això sovint li dono els iogurts amb dues culleres: una per mi (la que li posa el menjar a la boca) i l'altra per ella (amb la que s'empastifa tota la cara). Poc a poc, l'important és que en vagi aprenent!

6.- La son: Continua dormint poc de dia (una hora escassa), i molt durant la nit (unes dotze hores). Encara no les dorm totes seguides, es desperta uns dos cops. Seguim aplicant els nostres mètodes, que ens funcionen bé. Tot i això, no som del tot constants i per això hi ha dies més bons que d'altres.

7- Dents: Segueix encara amb "només" sis dents! I hi ha nens de la seva edat que ja tenen quasi tota la dentadura! Va molt a poc a poc en aquest tema...

Ara, a pels quinze!

La reina de la casa

Ja han passat els reis!! I han deixat molts regals a casa nostra!

No li hem fet portar els regals personalment a casa, encara és massa petita. Potser l'any vinent, però no ho tinc lar. Al meu carrer he vist uns nens davant la porta de casa que esperaven els reis amb moltes ganes, però fins a la una del migdia no han passat. Se'ls hi deu haver fet molt llarg, esperant amb tanta il.lusió!
D'il.lusió, la meva filla, aquest any encara no en tenia. No sap de què va, encara. No havia fet ni carta! Però tant se val, ha tingut regals igualment: una caixa registradora, un carretó i un xilòfon. S'ha ficat molt contenta amb tantes coses i hi ha jugat una estona. Després, ja no se n'ha recordat més.
Deixarem uns dies totes les joguines pel menjador i després només deixarem aquelles a les que faci més cas. Les altres, les guardarem per més endavant.
I aquest any ja ha menjat tortell de reis. L'any passat, amb poc més d'un mes de vida ja hi havia molts familiars que li volien donar "una miqueta de nata" (Com és que la gent sempre té tantes ganes de donar-los-hi coses de menjar als nadons?). Ara ha estat ella soleta qui en demanava i es ficava la cullera plena de nata a la boca. No li ha tocat la figureta, però això és igual, perquè ella sempre és la reina de la casa!
Bon any 2011 a tothom!

Imatge de Monica Carretero

Inventari

Seguint la idea d'un bloc amic, m'he decidit a fer un inventari de les visites que he rebut al bloc durant l'any 2010. Vaig començar el bloc al març i des d'aleshores he rebut 6886 visites, 1880 provinents d'usuaris diferents.
Em fa moltíssima il.lusió haver rebut tantes visites! Quan vaig començar pensava que potser ningú em llegiria, tret dels amics, i ho feia sobretot per tenir un record de tots els sentiments i noves experiències que m'aporta la maternitat. I ara estic molt orgullosa de rebre tantes visites!
Els post que han tingut més visites són, per ordre de més a menys: "nuestros hijos y nosotros", "el collit" i "dubtes" . El més visitat és també el que va generar més participació, i l'únic on es van fer comentaris amb poc respecte. Quina llàstima! Aquí tothom és benvingut, opini el que opini, és molt normal que no tots fem les coses de la mateixa manera! Però amb respecte, clar. I pel que fa al post del collit, doncs estic contenta si aquest humil bloc ha servit per difondre i fer més visible aquesta pràctica!
Per acabar, us deixo algunes de les frases més curioses a través de les quals la gent ha fet cap al meu bloc, via google. N'hi ha de molt bones!:
- "deixar plorar bebe 5 mesos"
- "accelerar moment del part"
- "aprendre que vol el cervell"
- "bebe de 5 mesos que es desperta per la nit i tarda dues hores en tornar-se a dormir"
- "com es fa el pas a l'alimentació complementària en diferents cultures de la india"
- "com són els ulls de les papallones"
- "d'on surten els nens"
-"donant el pit es pot beure vi?"
- "dormir sense pit"
- "el meu nadó plora molt"
- "el pediatre no vol donar cereals"
- "els nadons et prenen el pel"
- "foto canviant un nadó a guarderia"
- "gent molt patidora solucions"
- "inconvenients d'una nena"
- "joc per aprendre a ser mare de nadons"
- "llevador home just"
- "m'agradaria tant ser mare"
- "mi primer danone de marca blanca"
- "nadons dormen sempre"
- "no puc més estic molt cansada"
- "recent nascut per pintar"

La majoria de visites, afortunadament, venen de d'altres blocs , del sócpetit o de forma directa!