30 d’agost del 2010

Nadons a tot arreu


Quan estava embarassada i caminava pel carrer, només veia panxes al meu voltant.
Ara que passejo amb un cotxet, tot són nadons amb cotxets. I panxes, clar. En continuo veient moltes perquè el tema encara em queda a prop.
Miri on miri veig nens petits. N'hi ha de totes mides i edats. N'hi ha que van mudats de diumenge tots els dies, d'altres que passegen amb pijama, n'hi ha que dormen, d'altres estan desperts, n'hi ha que acluquen l'ull, que ploren, que somriuen, que juguen, que senyalen animalets, que veuen llet d'un biberó, que rosseguen una galeta, que saluden, que fan cara d'avorrits, que porten xumet, que es mengen una sabata, que es xumen el dit, que criden, que fan ganyotes perquè els molesta el sol....
Segurament que n'hi ha tants com en d'altres anys, tot i que abans ni m'hi fixava. Ara sembla que hagin colonitzat la terra!
I això em fa pensar en la gran quantitat de mares que estan ocupades amb la criança. Milers de dones estan donant el pit ara, o canviant bolquers, o donant la mà a un nen que fa els primers passos..
Som un munt de pares que estem aprenent a cada moment, criant als nostres fills de maneres molt diverses però semblants al cap i a la fi!

28 d’agost del 2010

Són "nostres"?

"Jo no li donaria de menjar per a que es quedés així per sempre. Ara és teva, després no ho serà".
Increïble però cert!!! Això m'ho va dir ahir una dona que no conec de res mentre passejava pel carrer amb la meva filla.
Moltes vegades m'han dit coses similars (tot i que no tan bèsties!!) respecte a què quan són petits els fills són més nostres i que després al créixer ja no ens fan cap cas de res. Hi ha una frase molt típica que diu: "Quan són petits te'ls menjaries i quan són grans et penedeixes de no haver-te'ls menjat!!".
A mi sempre em sonava molt malament les mares que parlaven dels seus fills amb possessius ("no em menja", "no m'estudia"...). Ara que sóc mare potser algun cop se m'ha escapat, el llenguatge és molt traïdor, però no m'agrada gens la idea que transmet.
Els fills són igual de nostres o no ara que quan són grans, tot i que cada etapa implica unes atencions i uns rols molt diferents. Nosaltres els portem al món, però ells són persones que acabaran sent molt independents. Utilitzar el possessiu fa que l'educació del fill sembli com una mena de lluita per arribar a convertir-lo en el que nosaltres volem.
I no serà així. Ja de ben petits demostren el seu caràcter. Per exemple, si no són menjadors de res serveix anar tot el dia amb la cullera perseguint-los. O amb la son passa igual. A més, sovint la percepció de si mengen poc o molt queda distorsionada per l'opinió de les mares (que sempre volem que mengin més, que dormin més i facin tot més del que fan).
I ells són personetes diferents de nosaltres, amb els seus gustos, virtuts i defectes propis! De moment encara no ens ho poden fer saber, però l'etapa en que començaran a dir "no!" queda a prop.
Segurament és a partir d'aquest moment que les mares que em trobo pel carrer creuen que deixen de ser tan boniquets i passen a no ser tan nostres!

Imatge de Devian Art

24 d’agost del 2010

Les nenes són dels pares?



"És igual que valtres" o "Aquesta nena és de casa teva" són sentencies que se senten a dir molt durant el primer any, en el que tothom vol dir la seva en el joc d'endevinalles que sembla contemplar la fisonomia del nadó. Hi ha casos en els quals la cosa està molt repartida, en canvi n'hi ha d'altres en què la balança es decanta més cap a un costat.
He sentit parlar d'una teoria que diu que és un tret evolutiu que durant els primers mesos de vida els nadons s'assemblin als pares perquè aquests no dubtin de la seva paternitat i assumeixin cuidar-los. No sé si és del tot cert, tot i que té la seva lògica.
També hi ha la teoria que els nens s'assemblen a les mares i les nenes als pares. Segurament no serà certa en tots els casos, però si miro al meu voltant es compleix molt sovint. Tant en els nadons petits com després en l'edat adulta.
I la meva filla és igual que son pare. Vaja, que si no l'hagués portat nou mesos a la panxa m'aniria a fer la prova de l'ADN perquè no li veig res meu!
Potser amb el temps canvia. Mirant aquestes dues fotografies queda clar que les nenes s'assemblen als pares (el cas del Heath Ledger), però també a les mares (el cas de Madonna).

23 d’agost del 2010

Jocs

Moltes mares ens pensem que per a estimular als nostres fills els hi hem d'anar comprant determinats jocs a cada edat. Jo entro sovint a les botigues de nens i em miro els jocs que hi ha. Però quasi sempre surto amb les mans buides.
La majoria són joguines molt voluminoses, amb funcions molt bàsiques, i de plàstic. Quan pregunto on són els jocs de fusta, me'n porten dos o tres i em diuen que és l'únic que tenen. No ho entenc.
A més, la petita no fa massa cas de les joguines que li hem comprat expressament. En té algunes, però també juga amb tot el que es troba pel camí. Navegant per Internet, he trobat moltes pàgines que donen idees per a jugar amb els nens, segons cada etapa en què es troben, sense la necessitat de joguines comprades.
De la pàgina de educacioninicial he tret idees molt interessants i senzilles:

1. Posar i treure objectes: Amagar un ninotet dins d'una caixa (de sabates, de cereals o del que sigui). Jo el poso a dins i ella l'ha de treure. Sembla molt fàcil, però s'hi va passar una bona estona fins que ho va entendre.

2. Fer sorolls: Recopilar diferents objectes que fan soroll i anar provant. (Ex: guardiola petita amb monedes dins, bossa de macarrons, instruments musicals, paper de cel·lofana...)

3. Mirar revistes i llibres: Cada cop veig que hi presta més atenció. I se li il.lumina la cara cada cop que girem pàgina. Crec que comença a recordar les coses que fem a cada moment, perquè quan veu un animalet o objecte ja em mira la boca esperant que jo faci el so.

4. Gateig: Fer túnels per on ha de passar gatejant, posar-li impediments que ha de saltar o vorejar...

Són jocs que tots tenim a l'abast de la mà i que segur que els fem sense pensar-hi quan estem amb ells.
Clar que nosaltres hem d'estar amb ells i participar activament en el joc. Jo estic re-aprenent els sons de tots els animals i el nom de cada un d'ells!!
I de la panera dels tresors teníeu raó els que hem vau dir que la cosa durava poc. Un cop aprenen a moure's, tota la casa és la panera! Jo recomano que a partir dels sis mesos ja se'ls hi doni, perquè almenys la meva hi ha passat llargues estones, i s'ha fet curt!

18 d’agost del 2010

On sóc?


Crec que el canvi més gran des que sóc mare és el que he sofert en el meu jo intern. Sí que tinc menys temps, sí que ha canviat el meu oci, sí que tinc més feina, sí que he d'organitzar-me molt.. però el que més em costa, el que més m'ha canviat és el que jo en dic la "càrrega psicològica".
És el que no em deixa desconnectar ni retrobar-me amb el meu jo més despreocupat o il.lusionat per altres temes a part de la criança. Hi ha moments (pocs, però hi són) en els quals la meva filla no em reclama, en els quals podria gaudir de les petites coses que m'agraden. Però em costa. Tinc sempre al cap el fet d'estar pendent d'ella. M'agradaria retrobar-me però em sento com si per arribar al meu fons hagués de recórrer un laberint llarguíssim.
I a mesura que passen els mesos, en lloc d'anar a millor, veig que tinc menys temps. Quan ella era més petita tenia temps de llegir algunes pàgines d'un llibre, de mirar series... Ara, des que gateja amunt i avall, no tinc gens de temps! Em passa el dia volant.
I tinc tantes coses pendents de fer! I em preocupo tant poc per mi! Un exemple clar és la maleta que em vaig endur de vacances. Feia dies que preparava la de la meva filla, en canvi la meva me la vaig fer cinc minuts abans de marxar. I això va fer que acabés passejant amb sandàlies i mitjons per no haver previst que al nord les nits són fredes, o que anés tots els dies amb els mateixos texans. I el millor de tot és que no m'importava gens.
Però crec que això tampoc pot ser. Hi ha d'haver lloc per les dues, dins del meu cap. I temps per dedicar-me una mica més a mi.
Ho he d'aconseguir.

Imatge d'Edward Weston

16 d’agost del 2010

La mossegada

Havia de passar. L'altra nit, mentre l'estava fent dormir (moment que cada cop es fa més llarg i dificultós) em va fer una bona mossegada al mugró. Feia ja alguns mesos que havia fet temptatives, i premia fort les genives mentre popava. Em feia bastant mal i l'apartava, i li deia que no ho havia de fer. I ella l'únic que feia era somriure amb cara de pilla.
Però la mossegada amb ganes, utilitzant les dents, em va fer veure les estrelles.
I el meu "No!" va ser molt contundent, perquè es va quedar ben seria. Vaig deixar de donar-li el pit i vam sortir de l'habitació. Al cap d'una estona, hi vaig tornar. I ella no en volia! Es mirava el pit amb cara de concentrada, obria una mica la boqueta, però no s'hi enganxava. A poc a poc va començar a popar de nou, però amb por.
Curiós. Crec que va entendre que m'havia fet mal. Es va quedar descol·locada.
I de moment no m'ha tornat a mossegar.

15 d’agost del 2010

!¿Vacances?!

Hem estat uns dies de "vacances" amb la petita per Donosti i, tot i que el balanç final és positiu, hi ha hagut dies de tot...
De fet, les vacances ja no són "com abans". Ara marxar uns dies representa simplement canviar d'escenari, la resta continua tot igual (dormir poc, despertar-nos aviat al matí, dedicar molt temps a fer-la dormir...).
Quan tenia quatre mesets vam fer un viatge en el que tot va anar com una seda, però ara que ja és més gran crec que no és tan fàcil fer-la adaptar al nostre estil de vida.
Normalment nosaltres fèiem vacances molt actives i això d'estar molt temps en un mateix lloc sense fer massa coses era totalment nou. Vaig haver de canviar el xip, i em va costar una mica. Però és el que necessiten ells, ara. Almenys la meva filla. Els primers dies li va costar adaptar-se a les noves rutines, però després ja se la veia contenta i gaudint de tot.
Però clar, és imprevisible. Entrar a un museu, a un restaurant o a qualsevol lloc amb ella és una incertesa. Hi ha dies en què no hem tingut cap problema, en canvi d'altres, hem hagut de desfer els plans sobre la marxa.
Pobreta. El que més greu em sap és que no ha tingut tanta llibertat per gatejar com la que té a casa, i que s'ha estat moltes hores al cotxet mentre passejàvem.
I potser per això, com que s'adorm molt a la cadireta de passeig, a les nits s'ha despertat sovint i aviat en tenia prou. I això, als pares, ens feia estar morts de cansament tot el dia.
Perquè la resta ha anat prou bé. Pel menjar, portava la baby cook on preparava la verdura dels dinars i la resta d'àpats hem experimentat molt amb el baby led-weaning i ha anat molt bé!
I per la infraestructura, doncs sí que anàvem carregats de bolquers i tot el que ella necessita, però ens les hem arreglat prou bé (i sense monovolum!!).
Tot i això, estic cansada. La càrrega psicològica d'estar pendent d'ella s'ha aguditzat encara més en estar fora de casa.
Vaja, que acabo de tornar de les vacances i el meu cos necessita.... unes vacances!!

11 d’agost del 2010

Nou mesos

Ja hem arribat al dia en què porta igual de temps fora de la panxa que el que s'hi va estar dins!!
I tot va molt bé. Els nou mesos, com els sis, han suposat una nova fita. He notat un gran canvi: aquest mes ha après a gatejar, a plantar-se, li han sortit dues dents...
Des que es mou tant és més esgotador estar amb ella, ara entenc quan la gent em deia "aprofita ara" quan era més petiteta. I és que ja no para quieta, sempre vol estar en moviment, tocar-ho tot... Un terremoto, vaja! I el que ens espera!
També comença a fer certes coses quan li diem (tipo: fes una petarrufa, fes l'indi...) i fa molta gràcia. Clar que ho fa quan vol i si està davant de la gent es fa la dura, li agrada molt fer-nos quedar malament!!
El menjar també és un èxit, ja menja moltes coses i sembla que li agrada tot.
I el tema de la son... doncs anem fent com sempre. Dormir tota la nit seguida encara és una utopia, però fa tirades més llargues i espero que anem cap al bon camí!

6 d’agost del 2010

La punxada

Un cop decidit que em faria l'amniocentesi es va fer tot una mica lent. Sobretot l'espera per saber els resultats.
El procés en si és molt ràpid. Crec que no vaig estar més de mitja hora dins de la consulta. Primer em van fer una ecografia per a veure si hi havia el suficient liquid amniòtic per fer possible la punxada. Aleshores em van sucar tota la panxa de betadine, i van anar per feina.
Jo estava tranquil.la, per dins anava parlant amb el que pensava el meu fillet i li deia que s'estigués ben quiet per a que no li fessin mal amb la punxada.
Com que sóc aprensiva (només veurem la panxa plena de iode ja em va suggestionar una mica) tenia els ulls tancats tota l'estona.
El metge reia, em deia que encara no em punxaven, que ja m'avisarien.
Però és que jo no la volia ni veure, l'agulla. Sé que fa uns 15 cm de llarg i que et treuen una quantitat de líquid considerable.
Quan van estar a punt, em van punxar (gens de dolor). No t'anestesien perquè diuen que faria més mal l'anestÈsia que l'agulla de l'amniocentesi. Però se'm va fer molt llarg. Segurament que el fet que el metge digués "ya estamos acabando" a la meitat del procés va fer que la segona part se'm fes eterna.
Després, a fer repòs durant quatre dies. Diuen 48 hores, però vaig enganxar cap de setmana i millor així. Si la mare fa molt moviment hi ha risc d'avortament.
Durant aquests dies encara em vaig haver de punxar una altra injecció, la gamma globulina, ja que sóc A -. Bé, me la van ficar diverses vegades durant l'embaràs.

Vaig estar relativament tranquil.la i molt ben cuidada fins que al cap d'uns dies rebo la trucada. "Tot està normal. És una nena".
No hi havia dubte. Quan vam rebre els resultats en paper, vam veure tots els seus cromosomes. I no n'hi havia cap d'Y!

4 d’agost del 2010

El mite de La Via Làctia

Estem en la Setmana Mundial de la Lactància Materna. Com que ja he parlat molt de la meva lactància, em ve de gust avui parlar d'una "lactància" mitològica, la que va donar lloc al mite de la Via Làctia. Jo no coneixia la història i m'ha sorprès.

El Déu Zeus estava casat amb
Hera, però li agradava també passar nits amb altres dones. En una d'aquestes aventures, va engendrar un fill a la mortal Alcmena.
Aquest fill fou Heracles, que va ser el favorit de Zeus, per gran ira de la seva dona Hera. La gelosia que sentia la van portar a fer tot tipus de trucs per a turmentar tant al nen icom Alcmena. Per començar, va aconseguir que el nen estigués deu mesos a la panxa de la seva mare. I quan el nen tenia vuit mesos, li va enviar dues serps per assassinar-lo, de les que el nen es defensà amb èxit.
A més, com que aquest fill, Hercales, tenia una mare mortal, només tindria el privilegi d'aconseguir la immortalitat si era alletat per Hera. Lògicament, ella no va voler fer-ho mai. Tot i això, una nit el missatger Hermes va col.locar el nen al pit d'Hera mentre ella dormia amb la fi que pogués prendre la llet divina. Quan Hera se'n va adonar, va apartar el nen bruscament i la llet que va seguir manant del seu pit es va espargir per tot arreu formant la Via Làctia.

Imatge de Tintoretto

2 d’agost del 2010

1/51

Vaig fer-me l'amniocentesi, perquè, tot i la meva edat (29) i que el plec nucal era normal, el risc per Síndrome de Down dels resultats de l'anàlisi de sang eren 1/51. (Els inferiors a 1/270 són considerats de risc alt).
Quan li vaig ensenyar els resultats al ginecòleg estava bastant preocupada. Comentant-ho amb la gent, 1/51 eren els pitjors resultats que mai ningú s'havia trobat. Ell em va relativitzar molt l'assumpte, dient que depenent de la setmana de gestació en que et fan les proves, els resultats varien molt. Vaig trobar que tot plegat era poc fiable. De fet, el triple screening no és una prova diagnòstica, sinó estadística, que es basa en mesurar tres indicadors en la sang de la mare per saber si el fetus que s'està gestant té risc de patir determinades alteracions.
Però clar, em va recomanar que em fes l'amniocentesi, ja que el perill de patir un avortament espontani a causa de la prova invasiva era quasi el mateix que el de confirmar un defecte en el fetus.

Jo també tenia molt clar que volia fer-me-la. Em va angoixar molt la possibilitat de pensar que el meu fill no estigués bé. No havia decidit què faria en cas de confirmar una alteració, però volia saber-ho. Quan el defecte del fetus comporta una malaltia incompatible amb la vida, tot i que ha de ser difícil pels pares, la decisió a prendre crec que és més fàcil. Quan es tracta d'una Síndrome de Down, la cosa no està tan clara. És un fet provat que cada cop hi ha menys nens amb aquesta síndrome, i això no es degut a que no es formin, sinó a què no arriben a néixer...

Ara sembla que s'està desenvolupant una prova no invasiva (a partir d'un anàlisi de la sang de la mare) amb la que es podrà saber si el fetus té alguna anomalia cromosòmica. El que no sé és si la certesa serà total. Segurament que no. I potser així ha de ser.

I encara que ho fos, les mares patiríem igual. La Síndrome de Down o el d'Edwards sembla que avisen. Però n'hi ha tants d'altres que no! I un cop ha nascut, a patir per a què no tingui cap accident ni malaltia greu!
La vida és una ruleta. A vegades tenim molts números i no ens toca. I a vegades toca encara que no n'hagis comprat cap.