31 de juliol del 2010

M'han enganxat!

Des que va nàixer la petita, cada mes arribava a la meva bústia la revista "Ser Padres", a la que estem misteriosament subscrits tots els pares durant els sis primers mesos de vida dels nostres fills.
A mi m'agradava llegir-la. Entre el poc temps del que disposo i la quantitat d'informació que hi havia, la lectura de la revista em durava ven bé tot el mes. Hi ha articles sobre l'embaràs, sobre el part, el post-part, els nadons, els nens de 3 i 4 anys.... Clar que també hi ha molta publicitat. I hi escriu el Carlos González, que m'agrada, però també d'altres pediatres amb els que no hi estic tan d'acord.. (El del consultori de la son "s'enfada" molt quan rep cartes de mares que adormen els nens al pit...)
Bé, que és una revista que dóna bastant de sí.
I m'han ben enganxat. Amb mi els hi ha sortit de conya el truc aquest de regalar-la durant sis mesos, perquè després d'un temps de sequera a la meva bústia, aquest matí no he pogut resistir la temptació de comprar-la. Quasi quatre eurets, deu-n'hi-do! Sí que m'han regalat una cistella per guardar joguines, i pel que he fullejat de moment, crec que serà interessant llegir-la. Però no puc evitar sentir-me com un target publicitari amb una diana sobre el meu cap. M'han ben caçat!

30 de juliol del 2010

Ella decideix

Quan la seva mobilitat era reduïda, ella feia sempre el que jo decidia. Si li col.locava al davant el que jo creia que era el seu nino preferit, doncs a jugar amb el nino. Si li ensenyava el seu llibre, doncs a mirar el llibre.
Ara la cosa ja ha canviat. Ella gateja. Ella es mou. Ella decideix.
De res serveix que jo hagi espargit de forma estratègica pel menjador tot d'objectes que ella pot tocar sense perill. Passa olímpicament dels ninotets, ja se'ls coneix de memòria. Ara té tot un món per explorar.
I ja puc ficar-me jo a l'altra punta de l'habitació cridant-la pel seu nom i instant-la a venir cap a mi, que si ella troba més interessant anar a veure que coi són aquells cables que hi ha al terra o investigar l'endoll de la paret, passa de mi per complet.
La nostra excursionista casolana no té límits ni aturador. No para de moure's cap aquí i cap allà. I també intenta plantar-se sempre que té una tauleta o qualsevol cosa que l'ajudi.
Normalment acaba fent cap ben a prop de nosaltres, intentant escalar per les nostres cames, però també té els seus moments intrèpids. I és que l'escombra, els endolls, els calaixos de la cuina, els diaris i revistes, els comandaments de la tele, les espardenyes d'anar per l'hort i tot un llarg etcètera de coses "perilloses" o no del tot immaculades són molt atraients!

Imatge de Sandy Skoglund

28 de juliol del 2010

Habemus dentis!

Ha arribat el dia! La petita ja té dues dentetes que treuen el cap, dues puntetes blanques que s'han fet esperar molt però ja són aquí. Als vuit mesos i mig!
He llegit que aquests incisius inferiors acostumen a sortir entre el cinquè i el novè més, per tant que encara estem dins del termini!
N'hi ha una que ja està una mica crescuda i l'altra va fent el procés.
Aquests dies no li he notat massa canvis. No l'he notat més irritable ni tampoc que tingui més baves. Potser sí que es posa més coses a la boca, però ho ha fet sempre. Per si de cas, li dono més coses per rossegar, i si estan una mica fredes de la nevera, millor.
Tampoc ha tingut febre, hem estat de sort.
El que m'ha sorprès, perquè pensava que era un dels típics mites que es diuen, és que se li ha encetat el culet.
La infermera ja em va comentar aquesta possibilitat, que es deu a la major quantitat de babes que generen i que s'acaben empassant. Això fa que les caques siguin una mica més àcides, i d'aquí la irritació. El que millor em va en aquests casos és el Nutracell, n'hi poso una mica quan li canvio el bolquer i la irritació té els dies comptats.

Ara només li queden divuit dents més per sortir. Això està fet.

27 de juliol del 2010

"Dorm"

L'altre dia va ser el primer en què vaig deixar a la meva filla a casa dels padrins a la nit. Bé, tota la nit encara no em vaig atrevir. Vam anar a una boda, i quan vam tornar la vam recollir.
Vam passar-nos-ho bé, era el primer dia en què estàvem sols el meu home i jo sense ella. Realment vaig gaudir del sopar i l'estona de festa sense haver d'estar pendent de les múltiples coses que comporta tenir la petita a prop.
Però no ens enganyem. Realment sí que estava pendent, en la distància. Com la farien dormir els padrins? Ploraria? S'adormiria sense la popa? N'hi hauria prou amb la llet que havia deixat? Està clar que sí té son tard o d'hora caurà rendida, i així va ser. Es va adormir de manera relativament fàcil als braços de la padrina, després de sopar el que és habitual en ella i de prendre una miqueta de llet del biberó. I només es va despertar un cop, en les cinc hores que va dormir allí. Millor que a casa, vaja! Un èxit.
Quan vaig rebre el tranquil·litzador missatge al mòbil, em vaig alegrar molt. Sempre que marxo en moments en què pateixo per la seva son, els padrins (que ja em coneixen), no tarden en fer-me saber quan la petita descansa. Rebre un "dorm" al mòbil s'ha convertit en el millor missatge, una píndola de tranquil·litat!

Imatge de Anna Geddes

24 de juliol del 2010

Abandonant la crosta làctia

Tot i aquest nom tan galàctic, la "crosta làctia" no és res més que la presència d'una mena d'escames marronoses al cap del nadó (i en alguns casos també el front i les celles). Es tracta d'una dermatitis seborreica, i no té res a veure amb la ingesta de llet o amb la seva intolerància. No es coneix completament la causa que en provoca la seva aparició. Sovint s'atribueix a l'excés d'estimulació de les glàndules sebàcies del cuir cabellut per part de les hormones maternes, a factors ambientals i també al canvi d'alimentació del nadó (de la placenta a la llet materna, que té un alt contingut de grassa).
És un problema únicament d'índole estètic. No és cap al·lèrgia, i no és infecciós ni contagiós. Apareix durant les primeres setmanes de vida i, en la majoria de casos, remet per si sol al cap dels mesos.
La meva filla n'ha tingut molta, durant molts mesos. No li hem fet cap tractament especial, ja que esperàvem que li caigués per si sola. Però cada cop en tenia més, i fa unes setmanes que li fem un massatge suau amb oli d'ametlles una estona abans de banyar-la. I la veritat és que ha anat molt bé! Ja pràcticament no en té.
No és que em preocupés en excés aquest tema, era conscient  que era una cosa temporal i ben habitual. Es veu que la pateixen quasi la meitat dels nadons en els primers tres mesos de vida.
Ara nosaltres ja l'hem deixat enrere i li ha quedat un capet ben fi!

21 de juliol del 2010

Els beneficis del gateig



Una de les coses que tenia clares a l'hora de fer la "llista" de naixement era que no volia utilitzar cap parc, almenys no com a lloc on deixar a la meva filla constantment. Prefereixo que tingui espai lliure per moure's i que no se senti engabiada. Això comporta que has d'estar sempre amb un ull atent al que fa, però també té molts avantatges.
Deixar que els nens explorin els seus moviments i capacitats és molt bo, i probablement els impulsarà a gatejar.
La meva filla ha començat aquesta setmana a gatejar "de veritat", és a dir, cap endavant. I informant-me sobre el tema he descobert tots aquests beneficis que porta implícits el gateig:

1- Enforteix i desenvolupa els músculs i articulacions de tot el cos.

2.-Els nens que gategen tenen més facilitat a l'hora de superar dificultats, tant afectivo-relacionals com motores.

3- Desenvolupa el sistema vestibular i el sistema propioceptiu, que permeten saber on estan les pròpies parts del cos.
4.-Desenvolupa el patró creuat, que fa possible el desplaçament corporal en equilibri del cos humà. Gatejant es tonifiquen els músculs que permetran que, quan el nen camini, mantingui la columna recta.

5- Desenvolupa la convergència visual i possibilita l'enfocament dels ulls. El nen ha d'aprendre a mirar el terra per col.locar bé el genoll i també a uns tres metres de distància per a decidir on vol anar. Així es facilita l'acomodació visual. Hi ha estudis que diuen que el 98% dels nens amb estrabisme no van gatejar prou.

6- Desenvolupa l'oposició cortical. El cervell aprèn que el dit gros de la mà s'oposa als altres quatre. Aquesta funció permet agafar objectes i fer servir les mans.
7- Permet que el nen s'adapti al medi que l'envolta. El nen mesura en distàncies el seu voltant, tenint com a referència la distància que hi ha entre els ulls i la palma de la mà. Aprèn a recopilar informació espacial.

8- Si es fa correctament, s'afavoreixen les futures connexions entre els dos hemisferis cerebrals. Un dels hemisferis es converteix en dominant i l'altre en servidor, per a no haver de fer servir els dos a la vegada. Ex: no haver d'agafar cada objecte amb les dues mans, sinó amb una sola.

9- Afavoreix l'escriptura i tenir bona lletra en el futur. Es desenvolupa la coordinació cerebral entre l'ull i la mà.

10- Augmenta la seva autonomia i comença a prendre decisions.

Clar que també té inconvenients. Del tema d'haver de netejar molt sovint el terra i que la seva roba quedi quasi negra no en parla! Ni d'haver d'inspeccionar que no quedi cap perill al seu abast! Ara començo una nova etapa!

20 de juliol del 2010

Gaudint la lactància

La lactància ha anat canviant i evolucionant al llarg d'aquests mesos. Podríem dir que el "pitjor", en el meu cas, va ser el primer i segon mes. Havia llegit molt sobre el tema i tenia molt clara la teoria, però la pràctica va ser una mica complicada. Vaig tenir clivelles, una infecció que feia cada popada mooolt dolorosa... En fi, que no va ser fàcil. Sort que vaig tenir un entorn molt favorable que m'animava i comprenia i, després d'alguns patiments, ho vaig acabar superant.
Els altres mesos van ser molt fàcils, no vaig tenir cap problema.
I ara, als vuit mesos, és quan més gaudeixo la lactància. Se'm fa curt i tot cada vegada que popa. I, tot i que no tinc cap data fixada, també intento gaudir-ho al màxim ja que sé que no durarà per sempre.
Intento aprofitar al màxim els moments amb ella, sobretot quan la poso a dormir i li dono el pit.
Allò que la lactància materna és molt sacrificat, crec que només és cert, si com jo, els inicis són complicats. Un cop passada la barrera del primer mes, és un plaer molt gran. Un regal per a tota la vida tant per als petits com per a nosaltres!



Imatge de Audrey Samsara

16 de juliol del 2010

L'alimentació complementària és complementària

Com bé deia la companya Elisenda, a vegades l'alimentació dels petits sembla que hagi de ser un món apart de la dels pares.
Està tot molt pautat: l'ordre d'introducció, la forma de cocció dels aliments, la manera de donar-los-hi, l'horari..
Crec que aquestes pautes són sovint incoherents, i el fet que els mateixos pediatres de centres diferents donin directrius diverses és un exemple de que segurament no cal seguir-les totes al peu de la lletra.
Com el seu nom indica, és una alimentació que complementa la llet que els nens prenen amb el pit (o amb el biberó), no el pilar fonamental de la seva dieta. Després de dos mesos introduint nous aliments he arribat a les següents conclusions que m'han portat a la següent manera de fer les coses:

- Llet artificial: Jo trobo incoherent que es recomani donar-ne (pels cereals o sola) a mares que fins als sis mesos havien donat el pit en exclusiva i que encara el continuen donant. La meva filla es fa farts de popa! Perquè la llet artificial? Quan li dono cereals en pols, els dissolc amb aigua i una mica de suc de taronja. M'esperaré uns mesos, i aleshores li donaré la mateixa llet que prenem nosaltres.

- Menjades monotemàtiques: Perquè? La fruita també es pot donar de postres, a mig matí... No cal que sigui exclusiva del berenar, i amb barreges de tres fruites diferents. La meva filla xupa gallons de taronja del meu esmorzar, a mig matí li dono un trosset de meló... I a la tarda, doncs sí, també una papilla de fruites. I de cereals i verdura en menja també en quasi totes les menjades. Li fem sèmola per sopar (un dia d'arròs i un altre de blat de moro), i per damunt trossets de verdures (per exemple, si no s'ha acabat les del dinar), carn ratlladeta... Li encanta!

- Menjar sol i en el seu horari: Sempre que hi hagi un ordre mínim, no cal ser rígids. Ja els espera tota una vida per endavant de horaris ben marcats! La nostra filla menja amb nosaltres sempre que podem, integrada a la taula (les trones Stokke van molt bé per això!) i així menja més: lo seu i el que "pica" dels nostres plats.

- Babycook: Reconec que és molt útil. Però no la faig servir massa. Nosaltres mengem verdura molt sovint i no costa res apartar-ne de la nostra per ella i després triturar-li. Sí que la faig servir els dies que nosaltres no mengem res adequat per ella, però són pocs. Si els pares fan una dieta sana i equilibrada, no cal un aparell ni aliments especials per ells.

- Quantitats: La meva filla menja moltes coses, però molt poquet. Mai he pesat ni calculat el que menja, però comparant amb altres mares de fills amb edats similars, sé que menja poc. Però no m'amoïna. Cada nen té el seu ritme, i , pel que sé, amb poca quantitat que mengi d'aliments diferents ja té les vitamines i d'altres nutrients que necessita a part del pit.

- Popa: Li dono sempre que vol, sense horaris, ni coincidint amb les seves menjades. I amb vuit mesos, els dies que estem fora i no ha estat possible endur-nos res per ella, "aguanta" tranquil.lament amb pit sol!

- Dormir més hores: M'agradaria saber si efectivament a algú li passa. A mi m'ho deien molt ("Tranquil.la que quan estigui ben tipa ja dormirà tota la nit"), i no ha estat cert. Molta gent que conec també diuen que tot continua igual, o inclòs amb més despertars ara.

Doncs això, que s'ha de tenir sentit comú. Cap extrem és bo (ni tot ben triturat, ni donar-los-hi només trossets), però penso que l'alimentació infantil és molt més flexible del que, almenys jo, em pensava abans d'entrar en aquest món!

Imatge de Brigit Amadori

14 de juliol del 2010

Al restaurant


Tenir un fill fa que sortir de casa requereixi més preparació, però no ha de ser cap inconvenient per continuar fent algunes de les coses que fèiem abans. Hi ha molts pares empenyent cotxets amb nens molt petits pels aeroports, i els hotels i restaurants estan plens de famílies amb petits.
I és que ara que tenen pocs mesos és quan és més fàcil voltar pel món, ja que requereixen poca infraestructura. Nosaltres no hem fet grans viatges, però hem tingut bones experiències sempre que hem marxat uns dies. I moltes anècdotes, sobretot als restaurants.

En alguns llocs ens han denegat l'entrada pel simple fet de portar cotxet ("no hi cap"). Però en altres restaurants més childfriendly sempre ens han atès bé: ens porten trones, faciliten l'accés... inclús en un els cambrers ens passejaven la nena i l'agafaven amb braços per a que poguéssim menjar tranquils!

Clar que menjar amb calma és una utopia. El d'ella està solucionat. Si convé menja popa i prou, i a vegades portem un potet amb el que ella necessita. No tinc massa problemes per donar-li el pit en públic. Si em retiro una mica és més per què ella no es distragui i mengi tranquil.la que per pudor. I mai ningú m'ha dit res, al contrari, normalment les dones em somriuen. I si algú no ho troba bé, doncs no és el meu problema.

Pel que fa al nostre àpat, ja és més difícil... Quan miro la carta ja no trio allò que em ve més de gust, sinó que opto pels plats que es poden menjar amb una sola mà (gambes i similars descartat) perquè probablement tindré la nena als braços o l'hauré d'atendre. I també fem torns amb el meu home.

Tot canvia, i ara s'han de tenir en compte més coses al sortir de casa. però penso que val la pena. Canviar les rutines (per vacances o novetats) sempre fa feliç a la petita, i (tret d'excepcions) és quan més tranquil.la està.

Tot i això, el principal problema , sobretot si és un sopar, és la son de la meva filla. Ja sabeu que jo quan veig que es frega els ullets ja em fico en guàrdia. I per molt que al principi de la nit ella estigui activa i contenta gaudint de les novetats, sé que en qualsevol moment començaran els plors i el meu patiment per fer-la dormir. Al cotxet li costa molt, tard o d'hora cau, però és un suplici. Aquesta és l'única raó que fa que m'ho repensi molt abans de sortir de casa a les nits.

Però anirem provant, que amb aquesta calor ve de gust gaudir de les terrassetes!

Imatge de Brigit Amadori

11 de juliol del 2010

Vuit mesos

Avui la petita fa vuit mesos.
Vuit mesos de lactància (anem sumant), de descobriments, de plors, de dormir, d'insomni, de passejos, de banys, de bolquers, de petons, de jocs... en fi vuit mesos sent mare!
L'avanç més gran d'aquest últim mes ha estat el "parlar".
Va començar fa unes setmanes descobrint la p, i es va arrancar dient "pa-pa", fent feliç a son pare i confirmant que sí, que els nens diuen papa abans que mama. De moment, però, no crec que li atorgui el significat real a la paraula.
I ara ja fa dies que fa els seus parlaments. Que si ba-ba-ba per aquí, que si pa-pa-pa... ella va mantenint les seves converses.
També ha aprés a dir adéu amb la mà, inclòs s'acomiada d'ella mateixa quan està davant del mirall. I comença a imitar-nos alguns gestos. És una passada!
Lo del gateig encara no ho té massa clar. Va endarrere amb facilitat, però per anar endavant sembla que prefereix fer-ho arrossegant-se amb el culet. Es desplaça però no podem dir que gategi pròpiament. Sé que hi ha nens que no ho arriben a fer mai, a veure què farà la nostra.
Durant aquests vuit mesos encara no li ha sortit ni una dent, i tant que semblava (sobretot a alguns) que estaven a puntíssim de sortir! Ara fins i tot jo tinc ganes que surtin! Ella va fent baves, en quantitat normal, però de moment no veig res blanquet que apunti.
A veure quines novetats ens durà aquest nou mes que ara enceta.

7 de juliol del 2010

Efectes secundaris

Un dels peatges que hem de pagar la majoria de mares durant el primer any (o més) de vida dels nostres petits és la falta de son.
Fa moltes nits (quasi vuit mesos) que no dormo d'una tirada, i en alguna cosa s'ha de notar.
I això que no em puc queixar: cada cop es desperta menys i s'adorm de pressa al donar-li popa. Però , poc o molt, cada "microdespertar" de la petita interromp el meu descans. Hi ha nits en que em desvetllo i em costa agafar el son de nou. O a vegades ella em reclama just quan estic profundament adormida i obrir l'ull em suposa un gran esforç.
I això un mes s'aguanta bé, però amb el temps passa factura. No sé si a més mares els hi passa, ni tampoc si és totalment a causa de la son, però jo crec que dormir poc em provoca els següents efectes secundaris:

1. Pèrdua de memòria: Abans de tenir la nena em recordava de tot. Ara he de fer llistes de coses a fer, i igualment n'oblido d'importants. I quan hi penso de nou, el record de què ho havia de fer quasi que ni hi és tampoc, com si ho hagués arxivat en un racó molt llunyà del cervell.

2. Manca de vocabulari: Dir "Passa'm això, dóna'm allò d'allí, no allò altre.." és el més habitual. No em surt dir les coses pel seu nom. I canvio també els noms de les coses tot sovint. Als intercomunicadors que tenim per sentir-la quan dorm els hi he dit de mil maneres: audiòfons, intèrfons, audímetres, telèfons..!

3. Poca retentiva i concentració: Miro les primeres notícies i al cap d'un minut puc no recordar-me'n de cap. I a vegades la gent m'explica coses i per molt greu que em sàpiga, no puc escoltar-les conscientment. Sovint, a algú de confiança, li ho dic directament: "No m'ho expliquis ara, que no estic receptiva". No perquè estigui fent alguna cosa en aquell moment concret, sinó per que tinc el cap tan ple que sento que no puc comprimir més la informació per encabir-ne de nova. Pot semblar exagerat, però és així. Al cap d'una estona, ja tornaré a estar receptiva, però hi ha moments en que senzillament no hi sóc.

També s'ha de dir que ja tinc 30 anys i que la vida ha fet un gir de 180º des de fa un any, però estic segura que gran part d'aquests "problemes" se solucionarien si pogués dormir vuit hores seguides ni que fos una nit!!

Imatge de Maitena

2 de juliol del 2010

Fer bondat

De les moltes coses que es pregunten sobre un fill, una de les més típiques és el clàssic: "Fa bondat?" "Què és bonet/a?" . Jo mateixa ho pregunto a altres mares i a mi m'ho han dit molt.
Sempre m'ha agradat el terme "bondat", quan hi penso m'imagino l'aurèola dels sants al voltant dels nens i unes ales de cotó fluix que els hi surten de l'esquena!
Normalment, els barems per decidir si el teu nen és "bonet" són el menjar i el dormir. Si dorm molt durant el dia, dorm tota la nit seguida, menja de tot i a les hores que toca i quan està despert s'està ben quiet allí on el deixes; definitivament és un dels bons.
Com que suposo que costa molt que un fill reuneixi totes aquestes virtuts (tot i que suposo que de haberlos haylos), la resta tenim fills que tenen diferents graus de bondat segons el dia.
Conec bebès que ploren molt, i la meva filla mateix no ha dormit mai encara més de quatre hores seguides. Però no per això considero que estigui fent res mal fet! Per sort no es considera a aquests nens com a que fan "maldat". Pobrets!