30 de desembre de 2010

La lactància, ara

Un cop passat el primer any de lactància, em sorgeixen nous dubtes.
Des que la meva filla va començar a menjar més aliments a part del pit de forma bastant abundant i estable, que va ser al voltant dels nous mesos, hem passat per molts canvis.
Al principi sí que vaig notar una disminució amb la quantitat de preses que feia. Aquestes van ser més o menys regulars fins al voltant de l'any, quan vaig suprimir, amb molt d'esforç, les preses nocturnes.
I dic amb molt d'esforç perquè és sens dubte el pas que més va costar a les nits, més que fer-la dormir al bressol o a la seva habitació. Encara que ens l'emportessin al nostre llit, si no li donava popa ella plorava molt igualment. En canvi, si li donava el pit i la tornava a deixar al bressol, s'adormia. Ella el que volia/vol a les nits és la popa, més que a nosaltres o la companyia. Per això he tingut molts dubtes a l'hora de fer-ho, però crec que és una bona opció en el meu cas, ja que sí, dorm quasi tota la nit seguida des que li he tret. Bé, de fet encara hi estic batallant. Ha passat uns dies amb mal de panxa i li he tornat a donar alguns cops el pit a la nit, i s'hi ha acostumat una mica altra vegada. Però no hi tornaré. Després de 13 mesos, ara prioritzo la meva son sobre la seva lactància nocturna!
I un dubte que tinc és que des de fa uns dies ha augmentat molt la freqüència de les preses durant el dia. Vaja, que pràcticament la tinc tota l'estona a la popa. Feia molt temps que no demanava tant. Penso que pot ser degut a la supressió de les preses de nit (potser ho compensa així). I també ha coincidit amb que jo estic de vacances i tot el dia amb ella. I quan em té aprop sempre demana. Si no hi sóc se n'oblida i no passa res, però si em veu, popa! I a més, s'hi està una bona estona. Inclòs he pensat que no tingui una crisi de creixement, però no sé si quan ja prenen aliments treuen aquest aliment "extra" que necessiten del pit. Jo li ofereixo més menjar, però no el vol.
I finalment l'últim dubte té relació amb el tema de les postures. Al principi de la lactància, pel tema de les clivelles i bultets de llet ja vaig provar tot el "tetasutra" existent, amb moltes postures segons em convenia. Ara, des que ha crescut tant, noto que la postura habitual que sempre fem, jo asseguda i ella estirada, em resulta incòmoda si estic en una cadira. Al sofà no hi ha problema, perquè té lloc per recolzar el culet i les cames. Però a la cadira, li pengen molt les cames i ni ella ni jo estem còmodes. Potser la postura del cavallet em seria més còmoda? Ho hauré de provar.
Ja pensava que havia aprés molt sobre lactància i veig que sempre hi ha món per aprendre!

Escultura de Sebastian Miranda a Oviedo

27 de desembre de 2010

Invasió de joguines

Durant molt mesos hem intentat tenir el menjador "relativament" ordenat. Al final del dia dediquem una estona a fer els puzles, desar les nines, desconnectar els aparells que fan músiqueta (qui no s'ha emportat un ensurt a mitjanit en anar a beure aigua i trepitjar sense voler la granja dels animalets!!), amuntegar els contes.... Tenim una mena de contenidor on hi cap tot a dins i almenys així podem passar pel menjador sense esquivar els obstacles.
Ho teníem ben muntat. Però, ja ho dic, teníem. Perquè ha vingut el Pare Noel, i el tió, i ha pogut amb nosaltres. Ni ordenant hi ha lloc per tantes coses! Però com pot ser!! I això que ens hem contingut molt, molt amb els regals! I encara falten els reis.....
Fa un mes, amb el seu aniversari, ja vam notar que l'espai "lliure" s'havia reduït. A més, fa uns dies vam cometre la imprudència de buscar al "baúl de los recuerdos" de les joguines de la nostra infància i no ens vam poder estar de recuperar algunes nines i alguns jocs de construcció amb els que jugàvem de petits! Fa il.lusió!
Però tot està damunt davall. I lo millor de tot és el cas limitat que ella en fa! Pot haver tot el terra "minat" de joguines, que ella l'únic que vol és el comandament de la televisió o el telefon. O tocar els botonets de la mini-cadena. Fins i tot crec que si un dia es despertés i haguessin desaparegut totes les joguines del menjador, no se n'adonaria.
És normal recopilar tantes joguines, tot i no comprar-ne ni una? Sobreviurem a tantes festes?

Imatge de Stan & Jan Berenstain

23 de desembre de 2010

Recent nascut

Ahir vaig visitar el fill recent nascut d'una amiga meva. Quina coseta més bonica! Penso que els nens tan petits tenen com una mena de màgia que fa que no puguis deixar de mirar-los, les expressions que fan amb la cara, els seus moviments... I això que estava adormit tota l'estona!
M'alegra molt que tot els hi hagi anat tant bé! Moltes felicitats S.!!!
Ara són dies de molta intensitat i grans emocions, quins records...
Em sorprenc a mi mateixa tenint nostàlgia d'aquesta primera època, sempre deia que si hagués de tornar enrere, no tornaria als primers mesos, sinó a partir dels tres o quatre. Però realment, tot i el daltabaix emocional, el principi és molt bonic: la felicitat de que tot hagi anat bé, els primers dies a casa, l'alegria de la família, els nous rols de pare i mare. Com canvia tot en poc temps!
I com creixent! Jo ja anava mentalitzada de que seria un xoc veure un nen de pocs dies de vida, i que segurament per contrast veuria a la meva filla molt gran. I sí, és impactant. Continua sent petita, però ja no queda res d'aquella fragilitat i compte que hem de tenir en agafar-los, de les llargues dormides tenint-la als braços, de les popades de tres quarts d'hora... Tot això ja és passat! Hem de gaudir de cada moment perquè aquesta època no dura sempre!

Imatge de Susanna Hoslett

22 de desembre de 2010

Mesures de seguretat

Del nostre menjador surten unes escales que van cap al pis de dalt. Ja des que estava embarassada molta gent ens deia: "aquí hi haureu de ficar una barrera, és molt perillós!". Nosaltres dèiem que quan arribaria el moment, ja decidiríem.
Quan la petita va començar a gatejar, va tornar a sortir el tema. Era evident que ella anava cap a les escales, i intentava pujar-les. Però no hi vèiem cap perill. Si les escales fossin cap a baix, la cosa seria diferent. Però al ser cap dalt, es van convertir en un gran repte per a ella. Al cap de pocs dies ja tenia traça pujant-les. Alguns familiars es ficaven les mans al cap: "us caurà!". Sí, clar, podria caure. I fer-se molt mal. Sap pujar escales, però no pas baixar-les. Per això estem sempre nosaltres al seu darrere cada cop que s'encamina cap a les escales.
Vam optar doncs per no col.locar cap barrera. I no ha estat pas per comoditat. Al contrari, no tenir-la fa que hàgim d'estar més alerta i no despistar-nos gens. Va estar uns dies que cada dos per tres volia pujar, era esgotador. Però ara sembla que ja se n'ha cansat, ja sap de que va i suposo que ha descobert que no hi ha gran cosa interessant per ella allà dalt, al replà.
Per la resta de la casa tampoc hem fet massa canvis. Els endolls són nous i ja porten la tapeta per evitar que s'enrampin incorporada.
On sí que hem fet algun canvi és a la cuina. Sobretot hem tret els ganivets dels calaixos més baixos, que són els que ella es dedica a obrir i tancar mentre fem el dinar. Potser aviat ens tocarà canviar els productes de neteja i col.locar-los en un lloc més inaccessible.
I també al bany. La tapa del vàter ha d'estar sempre tancada ara! Si no, és fàcil trobar-s'hi a dins alguna joguina!
Però realment, ara que ho penso, no hem fet grans modificacions a casa. Jo crec que l'important és incorporar l'estat d'alerta a la nostra rutina, però sense adaptar tota la casa i fer-la lliure del perill. I això que em considero una persona molt patidora. Però és impossible controlar-ho tot i, a més, mai se sap on està realment el perill!

21 de desembre de 2010

Pastorets de la muntanya

Aquest matí han fet la festa de Nadal a la guarderia. Ahir van cagar el tió i avui han fet el pessebre vivent.
Em sembla bé que el facin, tot i que és una escola laica. Nosaltres també ho som, però ja m'està bé que la nostra filla vagi aprenent les tradicions, inclòs les religioses. Ho veig com una història més que ella pot saber, això sí: sense enganyar-la ni fer-li creure que tot va ser real. Al cap i a la fi, la religió ha format part de la història de la humanitat durant molts segles i és inevitable que se'n facin moltes referències: sense anar més lluny, la història de l'art en va plena! I les tradicions també, clar. No em molesta. Però d'aquí a fer-li creure que els seus actes es veuran recompensats o sancionats per un ésser immaterial....
La representació del pessebre vivent era una activitat oberta als pares. M'ha fet molta gràcia veure com la meva filla es comporta quan jo no hi sóc. Se la veia contenta. Menjava trossets de pa i tocava una pandereta. Quan m'ha vist, però, ha vingut corrents cap a mi i ja s'ha acabat el seu paper de pastoret al pessebre. La mare és la mare!
Al final l'hem pogut vestir dignament, recopilant roba d'aquí i d'allà. Semblava realment un pastoret! Clar que veient-los a tots, n'hi havia que anaven totalment equipats! Portaven pell de borriguillo per tot arreu!
I els pares semblàvem tots uns paparazzis. Només se sentia el clic de les càmeres! S'havia d'immortalitzar la seva primera actuació amb públic!

17 de desembre de 2010

A veure si respira

Avui ha dormit tota la nit seguida!!!! Des de les vuit que la vam posar a dormir fins a les set del matí!!! I aleshores li he donat una mica de popa i s'ha tornat a adormir fins a les vuit!!!
No em puc creure que hagi arribat aquest dia, no me'n sé avenir! Una setmana després de canviar les nostres tàctiques, per fi hem obtingut resultats.
Clar que s'ha de fer una puntualització. Ella sí que ha dormit totes les hores seguides (bé, a les cinc més o menys he sentit que plorava una mica, però s'ha tornat a adormir soleta amb menys d'un minut), però jo no! Com que feia 13 mesos que el meu cos no descansava més d'unes tres horetes seguides, m'he anat desvetllant periòdicament i quan mirava el rellotge i veia que les hores passaven i ella no es despertava, no m'ho podia creure.
I sí, he tornat a fer allò que fem tots els pares durant els primers mesos de vida dels petits: anar a veure si respira. Recordo que ho fèiem sovint al principi, ara ja feia temps que no tant. Però avui tenia la necessitat de fer-ho una altra vegada, trobava molt estrany que dormís tant!
En lloc d'aprofitar l'ocasió i dormir, el meu cap anava donant voltes pensant tot el que li podia haver passat. És increïble la de coses que podem arribar a pensar: que sí s'ha quedat adormida panxa avall i no pot respirar, que sí s'ha fet mal amb un dels barrots del bressol (sí, tinc protector, però la meva ment quan pateix no té aturador..), que sí s'ofega amb alguna cosa...
I fins que no m'aixeco a comprovar si respira no em quedo tranquil.la: ho he fet uns tres cops!
Espero que si segueix dormint tantes hores a partir d'ara m'hi vagi acostumant i ben aviat sigui jo també la que dormi dotze hores seguides!!!

Imatge de Agnieszka Ulatowska

15 de desembre de 2010

La son: els nostres mètodes

Com ja sabeu, el tema de la son és un dels que més maldecaps ens dóna. I és que la meva filla de 13 mesos encara no ha dormit mai una nit seguida.
Tinc la sort d'haver llegit llibres com el del Carlos González o la Rosa Jové on expliquen que aquest comportament entra dins de la normalitat; per tant ja sé que la meva filla no és un cas especial i que som molts els pares que "patim" aquest tema.
Però això no treu que a casa nostra intentem buscar les millors solucions per a que dormi, provant diferents coses. Perquè jo hi ha dies que estic totalment esgotada i acaba sent contraproduent també per ella.

1.- El primer que vaig decidir va ser suprimir les presses nocturnes de popa. Vaig fer-ho al voltant de l'any, pensant que si tenia algun efecte negatiu amb la meva producció de llet, doncs que tampoc seria molt greu en aquestes altures. Va plorar molt unes quantes nits, però s'hi va acostumar. I sí, no es despertava tant.

2.- El segon pas ha estat deixar d'adormir a la meva filla al pit. Que sí, que ha estat molt bonic tot aquest temps. No ho canviaria. Però ara ja estava desesperada de que se'm despertés sempre que la deixava al bressol. Amb això s'hi va acostumar molt ràpid. Jo li dono el pit igualment abans de dormir però abans de que ella tanqui els ullets la trec del pit i la deixo al bressol. Ara ja és ella mateixa que es posa de costadet i s'adorm amb unes quantes fregues a l'esquena. I no es desperta després. Molt bé!

3.- Ara només ens quedava la batalla dels despertars nocturns. Durant molt temps quan es despertava la portàvem directament al nostre llit. Era el més còmode (així quasi no ens desvetllàvem) i a més també ens agradava gaudir de nou dels avantatges del collit. Però, clar, d'aquesta manera ella no s'acabava d'acostumar mai a dormir a la seva habitació tota la nit. Necessitava una mica de constància. I ara fa uns dies que ens hem ficat "forts" amb aquest tema. Quan es desperta anem allí, l'agafem, li donem un petonet, i la tornem a posar al bressol. Ella no està gens conforme, va plorar molt els primers dies, però sembla que s'hi està acostumant. Ja no es desperta tant. I quan ho fa, es molt fàcil fer-la tornar a dormir al bressol. I així estem. Encara no cantem victòria perquè es desperta alguna vegada, i plora. Però sí que estic veient una evolució. Ja fa nits que dorm tota la nit a la seva habitació!

Per aconseguir-ho he de dir que sí, l'hem deixat plorar. Mètode Estivill? Doncs mai m'ho hauria pensat, però en part sí. Una versió molt light, perquè no l'hem deixat plorar molta estona, i sempre que entrem de nou l'agafem en braços i li fem companyia una estoneta. Així els resultats es veuen més a poc a poc, però la nostra actuació està més d'acord amb el que creiem. Però sembla que sí, que funciona.

Imatge de Susan Kathleen Hartung

13 de desembre de 2010

Manualitats i pastorets

Portàvem dues setmanes sense anar a la guarderia. I aquest matí he tingut una reentré amb moltes novetats.
Per començar m'han donat les últimes manualitats que havia fet la meva filla el mes passat. Periòdicament ens van donant les coses que fan. Veient-les poso molt en dubte la participació de la meva filla en els diversos instruments, corones, dibuixos i d'altres objectes que ha portat: massa petita per tan bons acabats, està clar que les educadores fan la major part de la feina. Tot i això, em fa il.lusió mirar-me'ls i tenen un lloc reservat a les parets i estanteries de la casa!!
Les altres novetats no m'han fet tanta il.lusió. La setmana que ve representen el pessebre i la meva petita ha d'anar vestida de pastoret. Això per mi és més un maldecap que una alegria, sobretot pel tema de buscar la disfressa. Perquè jo no tinc massa traça ni em va gens el tema carnestoltes, ni carrosses ni festivals. I encara menys fer-ne els vestits!
Ja tinc clar que quan sigui gran ho hauré de fer, i més quan la vegi a ella il.lusionada, però començar tan aviat potser no caldria....
Sort que vestir-la de pastoret no és massa complicat i amb la roba que tinc per casa algun "apaño" puc fer.

11 de desembre de 2010

13 mesos

Passada la frontera de l'any, tenim una petita patufeta que avui fa tretze mesos!
Em dona la sensació que a partir d'ara ja juguem en una altra divisió. Això de tenir un any ja és un grau i cada cop s'allunya més de ser un nadó per a convertir-se en una nena petita. Ara per ara encara té molt de lo primer però aquest any que ens espera viurem canvis que l'aniran fent cada cop més independent.
Els progressos i novetats d'aquest mes són:
1. El caminar està molt consolidat, va per tot arreu, inclús fa alguns ballets quan li fiquem música. Ja ha aprés també a posar-se de peu ella soleta sense ajuda.
2. Sembla que va aprenent noves paraules i n'entén moltes més. Si li pregunto on són certes coses, les senyala.
3. Hem introduït aliments nous, que ha tolerat molt bé. L'ou ja se'l menja sense problemes, no era una intolerància. I menja ja pràcticament tot el que prenem nosaltres. Els iogurts i les mandarines la tornen boja. Si ens veu que en tenim a les mans, no para fins que li'n donem!
4. La son ha continuat igual de malament tot aquest mes. I com que ha tingut tantes malalties, ha tornat a dormir amb nosaltres al llit més hores de l'habitual. Vaja, que hem reculat. I han augmentant els despertars. Fa uns dies que estem provant noves tàctiques, ja ho explicaré en un altre post.
5. Continuo donant-li el pit, tot i que aquest mes he notat per primer cop que han disminuït les preses. El fet d'haver-li tret la popa durant la nit hi té a veure. També observo que durant el dia hi ha molts moments en que li dono tot i que ella no m'ho demana i segurament aquestes seran preses destinades a desaparèixer aviat. Però encara n'hi ha com a mínim dues de consolidades: després de dinar i abans d'anar a dormir. I si estic amb ella tot el dia, moltes més.
6. I sobre la seva salut, doncs no ha estat un mes massa bo. No ha patit res greu, però entre una cosa i una altra fa dies que no està al cent per cent. Creuo els dits per a que ara vingui una bona temporada!

9 de desembre de 2010

Ara, conjuntivitis

Fa unes setmanes que enganxem una malaltia rere l'altra. Sembla que no hi hagi treva. Tot va començar amb els efectes secundaris de la triple vírica, després l'exantema (que va ser dur de passar...) i ara, conjuntivitis!!!
El primer dia del pont pintava molt bé: els puntets vermells de l'exantema havien desaparegut, no tenia febre... Vaja, que tot era favorable per a poder marxar de mini-vacances com havíem planejat.
I de fet, hem marxat. I ha anat tot molt bé. Molt millor que el viatge que vam fer a l'estiu, ja que ella ha estat molt més receptiva i participativa. I el temps ens ha permès fer moltes activitats.
Però aviat van començar a aparèixer els símptomes de la conjuntivitis: els ulls vermells, lleganyes constants, despertars amb els ulls enganxats...
Normalment quan té moltes lleganyes li netejo els ulls amb camamilla. Com que no en tenia a mà, durant el viatge ho he fet amb sèrum, i també ha anat bé.
Tot i que cada dos per tres tornava a tenir una lleganya supurant.
Avui he anat al pediatre i ha confirmat que es tracta d'una conjuntivitis vírica. Si no se li torna a posar l'ull vermell no caldrà donar-li cap col·liri. A mantenir una bona higiene de l'ull i ja està.
Ella està bé, com sempre, però no podem portar-la a la guarderia amb aquests ulls. Portem dues setmanes sense trepitjar-la, ja no la coneixeran!
O sigui, que a tirar del pla B. Sort n'hi ha dels padrins!!

3 de desembre de 2010

Millorant... i fent progressos

El dilluns el pediatre em va dir que l'erupció cutània del virus li duraria uns dos dies. Però han estat ben bé quatre! Ahir encara tenia taques bastant perceptibles al coll i a la cara. Les de la panxa van ser les primeres en aparèixer i també les primeres en marxar.
Per sort aquest matí s'ha despertat amb un aspecte molt millor. Cada matí examinava cada racó de la seva pell per a veure-hi una millora, i ha costat però per fi avui puc dir que sí, que ja sembla tot passat. A més, jo havia patit molt aquests dies perquè pensava que potser li quedarien algunes marques, però per sort han marxat tots els granets sense deixar rastre.
A veure si de cara al cap de setmana llarg està ja del tot recuperada!
Un fet curiós que he observat aquests dies és que ha crescut. No sé si el tòpic de què quan tenen una malaltia es fan més alts és cert, però en aquest cas sí que s'ha donat el cas. I no ho he notat per la roba, sinó perquè ¡terror! ja arriba a agafar els objectes de damunt la taula del despatx, del menjador, de la cuina... De puntetes i amb les seves feinades per aconseguir-ho, però hi arriba, que és l'important de la qüestió. Fins ara aquest era un territori segur on deixar els telèfons, documents importants, vasos... Ara hem de vigilar molt més!
I també li està creixent el cabell! Ja no es veu tan calveta, comença a tenir una mica de grenyes!!

Imatge de Cameronc

30 de novembre de 2010

2n dia d'exantema

Estem en el segon dia d'erupció de la malaltia. Aquest matí, mentre l'observava de prop quan la canviava he pensat que la cosa anava a millor. Semblava que els puntets no eren d'un color tan intens.
Però no, a mesura que han passat les hores ha anat empitjorant el seu aspecte. Els granets s'han escampat per tota la cara. Només queden les cames com a territori no conquerit. La veritat és que està molt desmillorada físicament. Espero que després que passi l'erupció torni a aparèixer la meva filla de sota aquesta capa de taques vermelles.
La gana i els ànims continua sense perdre'ls. Potser té una mica més de son. Ella que no és de fer migdiades llargues, sembla que descansa més. O és que potser a mi em condeix molt el temps en què ella dorm! Perquè feia dies que no estava tot el dia a casa amb ella i és dur!! No para quieta ni un moment!
En aquesta pàgina hi ha més informació sobre l'exantema sobtat, per a qui li interessi. Espero que mai us hi trobeu, però val la pensa estar-ne informat. I saber que a pesar de l'aparatositat externa, no és molt greu.
Diuen que l'erupció dura un dos dies. A veure si demà està millor!

29 de novembre de 2010

Exantema sobtat

Aquest cap de setmana la petita ha tingut febre. Des del divendres que ha estat a 37.5, 38, 38.8... Una febre sense causa aparent, ja que no ha anat acompanyada de diarrea, ni vòmits, ni més tos ni mocs de l'habitual. A més, ella segueix com sempre: no ha perdut la gana, ni l'alegria.
Jo pensava que potser era encara la reacció de la vacuna, però aquest matí ja he vist que la cosa passava a un altre nivell.
Ahir abans d'anar a dormir ja em vaig fixar que tenia tot de taquetes vermelles a la panxa, molt suaus i difícils de veure, però allí estaven. Aquest matí, els puntets vermells eren molt més abundants i intensos (com els de la foto, que he tret d'Internet, però és molt semblant a l'aspecte que té ara la meva filla).
He anat al CAP d'urgències perquè no em feia gens de gràcia. Al principi de la visita m'he espantat una mica, perquè el primer que ha fet la pediatre és anar a buscar una càmera de fotos per immortalitzar el ventre de la meva filla. Durant uns moments he pensat que devia ser un cas ben anormal i mai vist, ja em veia camí cap a l'hospital!
Per sort no ha estat res greu. Després de la sessió de fotos, m'ha explicat que es tracta d'un exantema sobtat, també conegut com "la sisena malaltia". És un virus que acostumen a passar molts nens d'entre sis i divuit mesos. Produeix tres dies de febre bastant alta que tot i això no afecta el benestar general del nen i, quan aquesta desapareix, tres dies d'erupció. No m'ha donat cap tipus de medicament, ja que ella es troba bé i ja no té febre. I m'ha dit que vida normal.
A mesura que passen les hores ella està més plena de granets, ara inclòs cap a la cara. Té mal aspecte, la veritat. Però ja m'ha dit que això podia passar, i que al cap d'unes 48 hores remetrà. Esperem que sigui així!
En fi! Que no portem uns dies massa bons.... A veure si es recupera aviat!

26 de novembre de 2010

La lactància i l'amenorrea, un any després!

Ja sabia que durant els primers mesos d'alletament el més probable és que no em vingués la regla. El fet de donar el pit fa que se segregui una hormona, la prolactina, que inhibeix l'ovulació. El cos és savi, i d'aquesta manera es dificulta que la mare es quedi embarassada de nou mentre ha de cuidar d'un nadó petit.
Algunes persones utilitzen aquest fet com a mètode anticonceptiu, tot i que cal remarcar que no és efectiu al 100 %. És diu mètode MELA i és més eficaç durant els primers sis mesos després del part, si la mare alleta en exclusiva i a demanda, sobretot a les nits,. Però com que no es pot saber en quin moment el teu cos decidirà ovular de nou, pot ser que es produeixi un embaràs sense haver vist abans la regla. Vaja, que no és fiable ni recomanable si no es volen tenir sorpreses! Tot i que d'altra banda penso que si es busca un altre embaràs, ha de ser bastant difícil quedar-te anant tant "a cegues".
Un cop es deixa de donar el pit de forma exclusiva és probable que aparegui de nou la menstruació, tot i que cada dona és diferent. Jo estic encara sense regla, un any després d'haver parit.
Quan vaig començar a treballar pensava que en espaiar les presses em vindria. Vaig tenir unes setmanes de dolors menstruals, però res.
Al començar l'alimentació complementària, pensava que també se m'acabava la "bona vida", però res.
Ara fa unes setmanes que ja no li dono el pit a la petita a les nits, i tampoc he tingut cap símptoma ni noto que l'aparició de la regla sigui imminent.
Durant el dia fa unes 3 o 4 presses, molt menys que abans, però res.
No ens enganyem, no la trobo gens a faltar. Fa un any i nou mesos sense aquesta preocupació i incomoditat, ja ni m'enrecordo! Però d'altra banda penso que ja seria hora...
Sé que hi ha més mares que estan igual, com també sé de d'altres que tot i alletar en exclusiva, al cap de quatre mesos ja els hi va venir. Tot i que a vegades torna amb una durada i quantitat diferent que abans de l'embaràs.
Misteris!

24 de novembre de 2010

La vacuna d'efectes retardats

Fa una setmana que comentava que els efectes de la vacuna triple vírica podien aparèixer una setmana més tard. I posava en dubte que me'n recordés, donat el cas.
Doncs s'ha donat el cas. I no me n'he recordat!
1- Des d'abans d'ahir que té la cara més vermella de l'habitual, en concret dues rodones ben marcades a les galtes, i una mica el nas. Sembla la Heidi. No sabia pas a que podia ser degut, he pensat que potser era pel fred, ja que són les parts més desprotegides quan va pel carrer.
2-Aquestes últimes dues nits han estat més complicades de l'habitual. S'ha despertat les dues o tres vegades de rigor, però ha costat mooolt calmar-la i ajudar-la a tornar a agafar el son. Nosaltres hem cregut que era a causa de les dents, ja que últimament està tot el dia amb les mans a la boca, on estan apareixent nous puntets blancs.

3- Ahir al migdia en 'anar a buscar-la a la guarderia em van dir que l'havien notat una mica calenta i que tenia algunes dècimes de febre. A casa el termòmetre marcava 37, 2.
4- Està molt irritable. Ahir es va despertar de la migdiada plorant molt, com si estigués enrabiada. I va estar intranquil.la durant una bona estona. Aquí ja vam pensar que realment ho devia estar passant malament i vam donar-li una dosi d'apiretal.
I jo vivint en la inòpia total, no ha estat fins que fullejant una revista he vist un article sobre les vacunes que se m'ha encès la llum! Avui fa just una setmana!
I la triple vírica (xarampió, rubèola i galteres) té els efectes secundaris just entre el 5è i el 12è dia després de l'administració de la vacuna. En alguns casos els nens poden presentar quadres similars als de les malalties per les que han estat vacunats, tot i que d'una forma molt més lleu. Malestar general, tos, reaccions cutànies, febre no molt alta, augment dels ganglis limfàtics, cefalea, rinitis....
Així que pobreta ens ha estat donant pistes ben variades, però té uns pares una mica despitats! Sort que no hem fet -espero!-res contraproduent. A cuidar-la molt i a esperar que no durin gaire aquests símptomes!

22 de novembre de 2010

Dies, setmanes, mesos, trimestres

Des del moment en que busques tenir un fill, fins als 3 anys de vida d'aquest, els conceptes de dies, setmanes, mesos i trimestres prenen un caire nou i s'utilitzen en contextos diferents que abans.
Tot comença quan contes els dies que falten per a que et no-vingui la regla, o ens els dies que fa que t'hauria d'haver vingut. Aleshores és moment de fer un test d'embaràs, molts d'ells efectius des del primer o segon dia de falta.
I just quan t'acabes de fer el test descobreixes que ja estàs embarassada d'unes quatre setmanes! A mi em sabia greu al principi descobrir això, ja que pensava que l'embaràs se'm faria molt curt. És a dir que no tens nou mesos per endavant, si no vuit!
I comencen aleshores les nàusees del primer trimestre, l'espera per començar el segon trimestre i poder anunciar a tothom la notícia, les ganes de que arribi l'ecografia de la setmana 20, on es mira en detall que el desenvolupament i estat del fetus és el correcte. A partir de llavors vas contant els mesos que falten, fins que el moment del part és cada cop més imminent. A partir de la setmana 37 ja pots parir, i tot i que normalment no l'esperes tant aviat, tampoc vols que se t'allargui fins a la setmana 42 i te l'hagin de provocar.
Finalment el dia esperat arriba, i deixes endarrere nou mesos d'embaràs per entrar en la famosa quarantena, els 40 dies en que el cos es recupera del part i en els que es recomana no mantenir relacions sexuals.
I ja pràcticament des de que arribes a casa amb el nadó, ja tems els dies que falten per que s'acabin les raquítiques 14 setmanes de baixa maternal, que així no hi ha manera de fer lactància exclusiva sis mesos ni res!
Quan arribes a casa, tu ja tens a l'armari uns quants bodis i pijamets de la talla 0 mesos. Bé, i si el naixement s'ha avançat molt, has de córrer a comprar la talla 00. A mi això de la talla 0 no m'agrada gens, em recorda a la Zona 0, dóna mal rotllo. Jo la vaig haver d'utilitzar molt i la veritat és que em vaig quedar molt més tranquil.la un cop la petita ja omplia els pijames de la talla 1 mes. I la roba segueix contant-se amb mesos fins a la talla 36, que ja són ganes de calcular tant! Jo penso que seria molt més pràctic que la roba es vengués tenint en compte els centímetres. Costaria una mica d'aprendre però evitaríem sorpreses a l'hora de provar la roba que hem comprat fent cas dels mesos. La meva filla de 12 mesos a vegades va vestida amb un bodi de sis mesos, uns pantalons de la talla 18 mesos, un jersei de la talla 12 mesos i un abric de talla 23 mesos. Cada fabricant va a la seva!
També em sorprenia molt abans de ser mare quan preguntava l'edat d'algun nen i em deien: 22 mesos, o 17 mesos. Com que no hi estava familiaritzada havia de contar molt! Ara ja m'hi he acostumat, però crec també que és més pràctic dir l'edat en anys!
Segurament per l'argot mèdic, i dels fabricants de roba és més pràctic contar en mesos, però no ho és gens per les converses de carrer!

19 de novembre de 2010

Llet adaptada

La llet artificial que es recomana que prenguin els nens a partir dels sis mesos (i perquè abans és il.legal anunciar-la, que sinó també la recomanarien!) s'anuncia sempre remarcant la gran aportació de nutrients que conté, fent creure així que és una llet feta expressament per als nadons, totalment adaptada a ells.
No dubto que ho intenten, però la llet que és realment adaptada del tot a ells és la del pit. I com que aquesta no es ven empaquetada amb tot el llistat de nutrients que conté, m'he dedicat a buscar-los. Lògicament són molts, i és una llàstima que sovint es faci creure a les mares que la seva llet ja no alimenta a partir de certs mesos.
Jo mateixa, que només li dono la meva llet m'he sentit qüestionada per fer-ho, com si fent això li estigues privant d'una millor alimentació. ("Amb la de nutrients afegits que porta la llet de formula!", diuen). Les mares que ja no donen pit és normal que li donin llet de vaca, però les que encara alletem no en tenim cap necessitat! La llet del pit és la millor llet adaptada que els hi podem donar!
La llet materna es va adaptant als canvis dels nens, i la composició que té a l'any no té res a veure amb la que tenia a l'inici de la lactància: té un 28% més de greixos, més lisozima (enzim que inhibeix el creixement de la Escherichia Coli i de la Salmonel·la i altres gèrmens), més IgA (immunoglobulina amb gran activitat biològica que bloqueja l’adhesió dels patògens a l’intestí i forma anticossos contra virus i bacteris) i té menys proteïnes (degut a la fase de creixement lent que viuen les criatures entre l’any i l’any i mig).
És a dir, que la llet materna no només canvia segons el moment del dia ni segons la durada de la pressa, també ho fa segons el creixement del nen.
Enumeraré ara els components de la llet materna i les seves funcions, resumit de la informació detallada que he tret d'aquí.

1.- Aigua: Conté un 88 % . Per això els nadons amb lactància exclusiva durant els sis primers mesos, no necessiten beure aigua.
2.- Proteïnes: Constitueixen el 0.9 % de la llet materna. La composició proteica de la llet humana és la següent:
  • Caseïna
  • Lactosèrum (proteïnes del sèrum): lactoalbímina, lactoferrina, lizosima, albúmina sèrica (seroalbúmina), immunoglobulines.
  • Nitrogen no proteic: aminosucres, aminoàcids lliures (taurina, glutamina), carnitina, poliamines, nucleòtids i péptids.
  • Mucines

Són més fàcils de digerir que les de la llet de vaca i n'hi ha que són específiques de la llet materna, com la alfa-lactoalbumina, que intervé en la síntesis de la lactosa. També hi trobem la lactoferrina, pràcticament inexistent en la llet de vaca, que afavoreix l'absorció del ferro i inhibeix el creixement de bacteris patògens en el tracte gastrointestinal. També hi trobem en proporció 300 vegades superior a la llet de vaca la lisozima, que té propietats anti-inflamatories i contribueix al manteniment de la flora intestinal.
La llet materna conté grans quantitats d'immunoglobulines (anticossos) com la Ig A, que s'uneixen als virus i bacteris impedint que penetrin a la mucosa intestinal.
La lipasa és un altre enzim important de la llet materna, que facilita la digestió.
Dins del nitrogen no proteic hi trobem aminosucres, aminoàcids lliures (taurina, glutamina), carnitina, poliamides, nucleòtids i pèptids. Tant la taurina com la carnitina són essencials pel desenvolupament i maduració del sistema nerviós central i de la visió, i intervenen en la síntesi dels lípids del cervell.
3.- Grasses: Les grasses o lípids de la llet materna constitueixen del 3 al 5 % de la mateixa, sent el component més variable. Són molt fàcils d'absorbir pel nadó, són el vehicle de les vitamines liposolubles i font d'àcids grassos essencials. Els principals lípids de la llet materna són els triglicèrids, fosfolípids, àcids grassos i esterols.
La llet humana és rica en àcids grassos essencials (poliinsaturats) agrupats sota el nom d'omega 3 i omega 6.
El contingut en colesterol és d'entre 10-20 mg/100 ml.
4.- Carbohidrats: El principal és la lactosa. La seva principal funció és l'aportació d'energia, necessària pel creixement i fonamental per l'absorció del calci, del ferro i del magnesi entre d'altres. El factor bífidus inhibeix el creixement de bacteris (E. Coli y Shigella). Els oligosacàrids s'adhereixen a les cèl.lules de les membranes del tub digestiu, disminuint així les possibilitats del nadó de patir infeccions gastrointestinals, respiratòries o urinàries.
5- Minerals: La llet materna conté tots els minerals que el nadó necessita, tot i que la seva concentració és menor que en la llet de vaca. Aquest contingut més baix promou el bon funcionament renal afavorint la capacitat metabòlica. Els minerals de la llet materna (calç, fòsfor, ferro, potassi, fluor, magnesi, coure, zinc) són de fàcil absorció.
6.- Vitamines: Són variables segons l'alimentació de la mare. Trobem les vitamines A, K, E, D, complex vitamínic B (B12 ,B6, B1, àcid fòlic B9, B3 i B5) i C.
7.- Hormones: Fins al moment s'han identificat diverses hormones presents en la llet materna, com la alliberadora de tirotropina (TRH), l'hormona tiroidea estimulant (TSH), tiroxina, triiodotironina, oxitocina, prolactina, hormona alliberadora de gonadotropines GnRh, corticoides, insulina, eritropoyetina, hormones ovàriques, prostaglandines, relaxina i prolactina.
8.- Factors de creixement: Estimulen la proliferació cel.lular, la síntesis d'ADN i ARN i el creixement i maduració de certs òrgans. No es troben en les llets artificials.
Així que sort que al pit no hi ha etiquetes perquè ni als de la Pamela Anderson hi hauria espai per fer cabre una llista de nutrients com aquesta!
Imatge de la campanya d'UNICEF- Venezuela

18 de novembre de 2010

Com una història d'amor

La relació que els pares tenim amb els fills té moltes semblances amb una típica història d'amor de qualsevol parella. Bé, amb la diferència que la primera sí que és per tota la vida!
De fet l'oxitocina, que és l'hormona que es produeix durant el part i la lactància, és la mateixa que es segrega durant les relacions sexuals.
Les fases per les que passa la relació també tenen les seves semblances, tot i que la durada d'aquestes és diferent. Jo sovint penso que el que sento per la meva filla ara és similar al que sentia els primers temps de nuviatge, en "l'enamorament".
Penso tot el dia amb la meva filla; quan fa estona que no la veig la trobo moltíssim a faltar; sempre estic parlant d'ella exaltant-ne les qualitats; a l'anar a buscar-la a la guarderia tinc una sensació de papallones a la panxa quan sé que el fet de veure-la és imminent; quan la recullo no em puc limitar a posar-la al cotxet i marxar, necessito donar-li uns quants petons i mirar-me-la bé; m'encanta que ella vingui corrents cap a mi amb un somriure ben ample (i em sento molt malament si no ho fa); quan estem per casa l'abraço cada dos per tres... i un llarg etcètera de situacions semblants. Bé, i son pare també li fa unes grans rebudes quan arriba a casa, molt més efusives que les que em fa a mi... ara estic en segon terme!
I crec que això és una fase, perquè no crec que sigui així tota la vida. No em veig anant a recollir-la al cole d'aquí uns anys nerviosa i omplir-la de petons quan surt, dient-li lo guapa que és. I, per descomptat, ella no correrà cap a mi, sinó que inclòs farà el contrari en alguna època de la seva adolescència.
Jo crec que els pares de P2 i P3 ja estan en aquesta altra fase, d'amor més pausat, perquè observo que ja van més per feina quan van a buscar els petits.
I segurament que arribarà un moment en que en arribar a casa després de treballar, tan son pare com jo deixarem de preguntar al moment per la petita i anar corrents a veure-la. Encara falten uns anys per això, però segur que arribarà.
Aquest amor es mantindrà sempre viu, però s'anirà fent més latent. No ho sé, és un fet que m'encurioseix. Perquè ara em sembla impossible que pugui passar, però la relació amb els pares quan ets més gran és més pausada i "l'enamorament" no és tan visible.
Així que aprofitaré ara que la puc "axuxar" cada dos per tres, i es deixa!

Imatge d'Erika Hastings

16 de novembre de 2010

La revisió de l'any

Avui tenia la revisió de l'any amb el pediatre de la meva filla. Ara feia molt temps que no tenia una revisió complerta, sobretot si comparo amb lo molt sovint que anava al CAP durant els primers mesos. Una senyal més de que s'està fent gran, les revisions es van espaiant cada vegada més!
Tot ha anat bé. Els canvis més importants que he de fer a partir d'ara són els relacionats amb l'alimentació: ja pot menjar moltes coses noves, cada cop farà una dieta més similar a la nostra.
Introduiré les llegums i la llet de vaca normal. La petita, fins ara, només ha pres la meva llet. I ocasionalment també li he donat algun iogurt natural. A partir d'ara provaré que tal li senta la llet amb els cereals i li donaré també més derivats làctics.
I del tema de l'ou, tornaré a provar de donar-ne, i si tampoc li senta bé li faran algunes proves. Esperem que no calgui.
Respecte al pes i la talla, jo estava molt tranquil.la ja que últimament se m'havia curat "l'angoixa" sobre el seu pes dels primers mesos i ja no l'estava pesant cada dia. A més, la veig bé. Doncs resulta que ha perdut una mica respecte a la última visita, de fa quasi tres mesos! Res greu, segons m'ha dit el pediatre, i més tenint en compte els refredats i mals de panxes que ha tingut últimament. Però se la vol mirar d'aquí unes setmanes. No em preocupa massa, ella menja bé. I, a més, està feta un belluguí des de que camina. Tot i això, hi estaré una mica més a sobre aquests dies i vigilaré més el que menja. Tinc molt clar quan no en vol més, però em costa saber si es queda amb gana.
I com ha comiat de la visita al metge, l'infermera li ha posat dues vacunes. la que tocava als 12 mesos (xarampió, rubèola i parotiditis), i la de la varicel·la, que li hem volgut posar nosaltres. Als 60 euros i pico que costa la vacuna li hem hagut de sumar set euros més per a la seva administració. Ara fan pagar el fet de posar les vacunes no sistemàtiques. Has d'anar uns dies abans a buscar el paper i ingressar els diners a una Caixa de Pensions. Si el dia de la revisió no portes el rebut, no li posen la vacuna. Un laberint burocràtic més i una despesa més per un servei que fins ara era gratuït.
I aquest cop no tinc l'apiretal preparada, ja que m'han dit que la reacció de la triple vírica apareix uns set dies més tard, i que pot anar acompanyada d'una vermellor a la pell. Espero recorda-me'n si la setmana que ve té una febrada!

Imatge de Linne Bie

13 de novembre de 2010

Un any aprenent a ser mare

Aquest cap de setmana hem celebrat l'aniversari de la petita!
El dia real, el dijous, no ho vaig poder assaborir gaire. Havíem passat mala nit, vaig treballar i fins a la tarda no vaig poder dedicar-me del tot a ella. Però ahir ho vam celebrar amb la família i ha anat tot molt bé! Ha estat un aniversari compartit, ja que la filla del meu germà també va fer un any el dimecres i vam fer la festa per les dues. Ens ho vam passar molt bé!
La petita ha tingut molts regals, ha portat la corona (primer no la volia, però al final s'hi va acostumar), ha provat un trosset de pastís que va fer el padrí, li hem fet múltiples sessions de fotos, li hem cantat i felicitat mil vegades....
No sé si ella ha estat massa conscient del que passava, suposo que no. L'any vinent segurament ja ho gaudirà una miqueta.
Aquest any ha estat una celebració més nostra, dels pares. De recordar el dia del part, l'estança a l'hospital, l'arribada a casa.... i tota la voràgine d'experiències i situacions que hem viscut des d'aleshores.
Em sembla increïble que ja tingui un any! Tinc una mica de nostàlgia dels mesos passats, de quan era un bebè tan petitet que l'havíem d'agafar amb delicadesa i es passava hores popant. I també, perquè no dir-ho, tinc una mica de por per tot el que vindrà a partir d'ara, ja que ara el nostre paper com a pares no es limitarà només a donar-li amor i protecció sinó que començarà el temps de dir-li que no a moltes coses, d'educar-la, d'acompanyar-la en l'aventura de fer-se gran. Ho sabrem fer? I el més important, ho sabrem fer bé?
Queda clar que per molt que tingui l'experiència d'un any fent de mare encara hem queden moltes coses per aprendre i segur que moltes d'elles encara no sé ni quines seran. Vaja, que el títol del bloc no és gens obsolet encara!

11 de novembre de 2010

Un any!


Finalment ha arribat el dia: avui fa un any que va néixer la meva filla!
Quantes experiències noves viscudes durant aquest any! Pràcticament cada dia hem tingut alguna novetat, cada mes hem anat aprenent coses (ella de nosaltres i nosaltres d'ella). I per no quedar malament, aquest últim mes ha estat aprofitat al màxim, per poder arribar a l'any amb una llista de novetats ben gran:

- Ja fa dues setmanes que camina. Els primers dies timbalejant-se molt i agafant-se a les parets. Ara ja va molt depresa i soleta.

- Té "quasi" sis dents. Les de dalt dels costats fa setmanes que apunten però no es decideixen a sortir del tot.

- El seu vocabulari va en augment: "Ja està", "Bondia", "Bo", "Tic-tac", "petó".... tot dit a la seva manera, clar.

- Entén moltes coses i el seu repertori cada dia és més ampli: sap fer la vaqueta, el lleó, el gosset, el soroll del rellotge. I sobretot, i esforços que ens ha costat, ens diu amb el dit quants anys té!

- A la guarderia hi va contenta i s'hi ha adaptat molt bé. A més, aquest mes hem tingut una treva pel que fa a les malalties varies que havia agafat al principi. Toquem fusta!

- L'alimentació ha seguit sense massa canvis, no hem introduït gaires aliments aquests últims mesos. L'ou no li va anar bé i ens hem frenat una mica fins la visita al pediatre.

- I per últim... que dir-vos de la son! El tema estrella. Molt malament últimament, sobretot per nosaltres. No es pot tenir tot! Sort que quan em dona un petonet dels seus amb la boca ben oberta se'm passen tots els mals!

Avui celebrem el seu aniversari en petit comitè i el cap de setmana en família, ja us explicaré com ha anat.

Imatge d'Emily Bolam

9 de novembre de 2010

Doncs que no dormi

Tornem-hi amb el tema de la son.
Ara el que s'ha alterat completament no és la nit, que també, sinó les migdiades.
Les nits van tenir una seguida bona després de "la benedicció del pijama-manta", però entre el tema de l'ou i el cap de setmana pel mig encara no puc veure-hi cap millora.
Ara s'hi afegeix, amb força, la seva negació total a fer la migdiada. Jo estic desesperada!!
La vaig a buscar a la guarderia que ja es frega els ulls, li dono el dinar a corre-cuita ja que continua fregant-se molt els ulls i plorant una mica (crec que de son, però ja no sé què pensar!). Entro a l'habitació, li dono el pit per a que s'adormi i s'adorm. Tot molt bé fins aquí. Però al deixar-la al bressol, obre els ulls com taronges i comença a plorar molt fort.
Jo sempre l'he adormit així, i normalment ja no es despertava al posar-la al bressol.
Però ara fa uns dies que sí. I si ho torno a intentar, igual. Sembla que està adormida profundament però res de res.
Com que això comporta una estona bastant llarga, doncs molt sovint he de plegar sense haver-la fet adormir.
I els dies que ha de tornar a la guarderia a la tarda, em sap molt greu portar-la així. I el millor de tot és que allí no dorm tampoc. O sigui que fins a la nit.
Si la deixo a dinar allí, dorm com un liró dues horetes de migdiada.
Jo avui m'he desesperat bastant quan no ha volgut dormir, però ara estic passota: que no dormi.
M'he plantejat moltes coses:
- Li fan molt mal les dents que li estan a punt de sortir i per això els problemes amb la son? Just ahir li va pujar una mica la febre abans d'anar a dormir i potser està relacionat....
- Hi alguna mena de crisi o canvi als 12 mesos?
- L'he de deixar a la guarderia una estona més perquè arribi més cansada?
- La deixo a dormir allí perquè sé que així almenys dorm?
- Provo de canviar de mètode al ficar-la a dormir i comencem a intentar que s'adormi sola al bressol?
No sé què fer!
I més quan veig que la petita està contenta jugant per aquí al meu costat, ara ja no es frega els ulls. Però és bo que se salti la migdiada tan sovint, sent tan petita?
Totes aquestes preguntes són les que em bullen pel cap, ja és ben complicat el tema de la son!

7 de novembre de 2010

Intolerància a l'ou?

Fa pocs dies vaig introduir l'ou a la dieta de la meva filla. Hi ha molts nadons que en prenen des dels nou mesos, ja sigui sencer o no més el rovell, però el meu pediatre em va recomanar que fins a l'any.
Tinc entès que és un dels aliments, que comporta més risc d'al.lèrgies, especialment la clara.
Com que ara que farà un any seran varis els nous aliments a introduir, vaig voler començar ja amb l'ou i el diumenge passat vaig donar-li una mica de rovell en el dinar.
Aquella tarda va vomitar una mica. Aleshores no ho vaig relacionar perquè portava uns dies amb molts mocs i tos i vaig pensar que havia vomitat a causa del refredat. No hi vaig ni pensar amb l'ou, ja que fins ara tots els aliments que li he anat introduint els ha tolerat molt bé i no pensava amb la possibilitat de que l'ou li hagués fet mal. No hi vaig caure.
A més, com que amb el tema de la guarderia sempre hi ha alguna passa o altra voltant, doncs mai se sap si n'ha tornat a agafar una altra.
Així que el dijous per sopar, li vaig oferir també una mica de rovell amb el pa amb tomata. Se'n va anar a dormir, i al cap d'unes hores es va despertar vomitant. Aquest cop bastanta quantitat, i gens digerit. Aleshores sí que vaig pensar amb l'ou! I vaig lligar caps.
Vaig buscar informació a la xarxa (ja sé que no és bona consellera, però és una temptació) i vaig llegir sobre les diferències entre les al.al·lèrgies i les intoleràncies a certs aliments. Les al·lèrgies, que acostumen a ser hereditàries, són degudes a una reacció del sistema immunològic i normalment es manifesten amb urticària a la pell. En canvi les intoleràncies són una resposta física anormal, com dolors abdominals i vòmits. I em quadraven bastant els símptomes que explicaven, com el fet de que el vòmit fos del menjar sense digerir i al cap de dues hores d'haver menjat.
L'endemà ja estava bé, però va fer algunes caques una mica descomposades.
Vaja, que de moment descarto donar-li més ou fins que no li comenti aquests episodis al pediatre.
Espero que no sigui res greu!

Imatge de Fotosearch

4 de novembre de 2010

Jo abans tenia un despatx

Moltes tardes, mentre estic amb ella intento fer una mica de feina des de casa: preparar classes, avançar la tesi, actualitzar el bloc, bolcar fotos a l'ordinador...
Me l'emporto amb mi al despatx i durant una estona podem co-existir les dues sense problemes. Per a que això sigui possible he hagut de remodelar moltes coses i tot i això sembla un camp de batalla! Encara em poso les mans al cap quan acabem, no m'hi acostumo!
Primer es passa una bona estona tirant al terra tot el que troba a les prestatgeries més baixes de l'estanteria (on ja no hi ha llibres sinó tot d'objectes que ella pot tocar), després es dedica a col.locar tot el que té per terra dins de cistelles i potets varis. Quan se'n cansa, s'està una estona arrossegant cadires amunt i avall, moment en que jo aprofito per tornar a col.locar els objectes a l'estanteria i així tornem a començar un cicle.
La taula on treballo tampoc és el que era. Ocupant un gran espai hi ha la paperera, que ja no pot estar més al terra si no vull sorprendre la meva filla menjant-se kleenex usats. També hi ha objectes i joguines i tot allò que es considerat perillós i que vaig requisant-li de les seves cistelles. I un paquet de tovalloletes, per anar eixugant-li els moquets cada dos per tres.
Tot va començar quan un bon dia va ser un despatx amb una hamaqueta. Des de llavors la colonització ha anat en augment i ara és una sala de jocs amb un ordinador. És qüestió d'adaptar-se!

P.D.: Del tema dormir, encara és aviat per parlar-ne, però sembla que avui, més tapadeta, s'ha despertat menys que aquest últims dies. Potser només tenia fred!!


Imatge de Matt Collins

2 de novembre de 2010

A dormir?

Després d'una bona temporada en la que s'ha adormit sense massa problemes i en la que començava a dormir més hores seguides a la nit, la cosa torna a pintar malament.
No sé si és que està fent algun canvi (hi ha gent que diu que cada canvi evolutiu: gatejar, caminar... comporta problemes a la son), si són les dents (els incisius laterals de dalt ja apunten), si és pel refredat (portem setmanes amb tos i mocs) o ves a saber perquè!
La qüestió és que em costa molt que s'adormi, i quan finalment ho aconsegueixo es desperta al cap d'un moment. Li costa agafa el son "de veritat", el de dormir unes hores seguides. I jo al final estic desesperada, se m'acaba la paciència! Per que tant per la migdiada com per la nit, estic uns tres quarts d'hora per adormir-la al pit. No em sap greu estar aquella estona amb ella a l'habitació, ho gaudeixo. Però si quan per fi se m'ha adormit, se'm desperta al cap d'un moment, se'm fa molt pesat!! Hi ha dies que no puc més!!! Acabo desquiciada!
I quan veig que ja és fa gran i encara estem amb els mateixos problemes de sempre, em fa replantejar moltes coses. Per que més ja no puc fer. Per això vam pensar que potser la clau era fer "menys"!
Ja fa unes setmanes que he decidit que en els successius despertars nocturns, no li donaré el pit. Volia veure si era capaç d'adormir-se sense haver d'estar xumant el meu pit. Feia un temps que no només volia popar una mica, sinó que s'havia d'adormir amb el mugró literalment dins de la boca! Si li treia, a plorar.
L'experiment ha donat bons resultats. Quan es desperta i encara estem desperts, és son pare qui hi va i se li adorm als braços (més ràpid que a mi!!). I si ja és de nit, normalment la portem al nostre llit i despleguem un arsenal de fregaments d'esquena, cançons... fins que s'acaba adormint, en general amb rapidesa. I quan ja són les sis del matí més o menys li torno a donar popa.
Això ens funciona be, en el nostre cas està comprovat que es desperta menys. Arrel d'això vam aprofitar per fer el canvi d'habitació.
Però ara fa uns dies que tornem a tenir problemes amb la son i és realment esgotador! Sobretot després de les bones nits que ens havia regalat últimament. Havia cantat victòria massa aviat.

Imatge d'StockPhoto

1 de novembre de 2010

Una tarda al cine

El dissabte a la tarda, després de dinar i aprofitant que la petita havia dormit una bona migdiada, vam anar al cinema! Fa temps que tenia moltes ganes d'anar-hi, després d'un any sense posar els peus en cap sala i sense veure cap pel.lícula sencera.
Abans hi anàvem molt, però ara és difícil trobar una estona per concentrar-se en una pel.lícula, ni que sigui mirant-la a casa. Les sèries ens van millor perquè són més curtes i no sap tan greu si s'han de deixar a mitges.
Vam veure "Stone", escollida pels actors que surten i, sobretot, per que era la que més bé ens anava d'horari: les quatre de la tarda. Crec que mai abans havia anat al cine en aquesta sessió. Però és una hora ideal: la petita ja ha fet la migdiada (així està contenta i receptiva), els padrins només cal que li donin el berenar, i nosaltres arribem a una hora prudent per poder gaudir d'ella una estona abans de l'hora del sopar.
La pel.lícula no va estar malament, tot i que la història és bastant dispersa i no s'acaba de saber molt bé què és el que et volen explicar. Però jo m'ho vaig passar molt bé. El que tenia era ganes de seure durant dues hores i submergir-me en una pel.lícula, crec que qualsevol m'hagués agradat.
Quan vam tornar, la petita estava molt contenta. I els padrins també.
Segurament ho repetirem!

29 d’octubre de 2010

Escollir el nom

El cap de setmana passat va sortir publicat un estudi dels noms més posats a Catalunya durant el 2009, comarca per comarca. Clicant la foto de dalt, es pot veure el mapa ampliat amb el resultats.
Sembla que el futur del nostre país estarà ple de Marcs i Paules.
A mi m'agraden bastant els noms que apareixen en aquest estudi, tot i que cap d'ells va ser considerat per a ser el nom de la meva filla ni del meu fill mentre pensàvem que era un nen. No sé què hagués fet en el cas de que el nom que més m'agradés fos un dels més posats. Segurament que si tingués uns quants noms en ment, la popularitat d'algun d'ells em faria deixar-lo de banda. Però si només en tingués un de clar i fos a la llista de "greatest hits", potser també li acabaria posant, a pesar de la quantitat d'homònims que tindria. Al cap i a la fi, es tenen pocs fills a la vida! I a vegades costa ficar-se d'acord!
Els pares tenim una tasca important a l'hora d'escollir el nom dels fills, ja que la decisió que prenguem serà molt important en la seva vida, si més no molt present en el seu dia a dia. És una mica de pressió, però jo crec que escollir el nom també té la seva part divertida. És com un joc.
De fet, de petits, sobretot les nenes, moltes vegades fabulem en quin nom ficarem als nostres fills, i ho anunciem amb molta determinació. Per sort, quan ens fem grans canviem (normalment, a millor) les nostres preferències!
Per sort també, l'època en que escollien els padrins o es posava el nom del sant ja ha passat a la història. Això ha fet que s'acabi amb les sagues que perpetuaven els noms a les cases (fet que tenia la seva gràcia i transcendència), però com a contrapartida ha portat la llibertat total als pares per fer córrer la seva imaginació. Tot i això, ja es veu en l'estudi que més o menys sempre ens decantem pels mateixos noms, segons les èpoques i modes.
En el nostre cas, escollir el nom va ser bastant fàcil, a pesar de que no és gens comú. Ens agradava als dos des del principi, i va ser el favorit durant molt temps. Però, com que sóc molt indecisa, al final vaig tenir alguns dubtes: m'agradava molt el nom, però no estava segura de si havia de ser el nom de la meva filla.
Però sí ho va ser, i n'estic molt contenta.

Imatge de l'Avui-El Punt

27 d’octubre de 2010

1 any de post-part

Fa tot just unes setmanes que noto que el meu jo comença a ocupar una mica més d'espai dins del meu cervell, gairebé totalment ocupat fins ara per la maternitat.
Ja no tinc tanta "càrrega psicològica" o, si hi és, he aprés a portar-la amb més normalitat. Les grans preocupacions que m'angoixaven durant els primers mesos comencen a no ser tant constants.
Per tant, ara crec que ja estic emocional i físicament recuperada del part i els canvis que el naixement de la meva filla va comportar a la meva vida.
I es curiós que això passi quan la meva filla està apunt de fer un any. És a dir, que el post-part físic potser sí que dura quaranta dies, però l'emocional a mi m'ha durat ben bé un any.
El físic em va durar poc. Vaig tenir sort: el part va ser normal, els punts no em van fer mal, la debilitat em va durar pocs dies... L'únic símptoma negatiu va ser el dolor en la lactància els primers dos mesos, la única factura física que vaig passar.
Emocionalment, com dic, ha durat més. M'ha costat un any assumir que som dues persones, i no una. Fins ara el lligam era tan fort i estava sempre tant pendent d'ella que érem pràcticament la mateixa persona, així ho sentia jo. Ara em continuen preocupant moltes coses, però ja no pateixo per la seva vida si jo estic lluny d'ella unes hores, si no ha fet la migdiada, si està per sobre o per sota de la mitjana de pes....És un camí que va començar amb la introducció de nous aliments als sis mesos, i ha continuat des que ella es mou lliurement gatejant i ara caminant, ha començat a la guarderia i, fa poques setmanes, dorm el principi de la nit a la seva habitació.
Clar que el fi d'aquest cicle ve acompanyat de la irrupció amb força d'una nova etapa. Ara em preocupen tots els perills que comporta la seva nova mobilitat. Però aquest ja és un altre tema!

Imatge de ixbo

23 d’octubre de 2010

Camina!

Sí! Aquest cap de setmana s'ha deixat anar!
Ha estat un petit pas per a la humanitat, però un pas molt important per la meva filla: el primer!
Feia uns dies que es quedava plantada sola, i el dissabte es va animar a fer uns quants passets cap a nosaltres, a poc a poc però amb seguretat.
I va ser descobrir com es feia i no parar. A més, li devia fer gràcia la seva nova habilitat, perquè al cap d'una estona caminava rient sense parar. I si queia, de cul, encara reia més!
El diumenge estava una mica més ponosa al principi, però també va fer alguns passets. Tot i que de seguida volia agafar-se a la nostra mà.
Em va fer molta il.lusió veure com caminava tota soleta. I vaig tenir sentiments contradictoris: per una banda, el sol fet d'aguantar-se dreta fa que es vegi més gran; però per l'altra veure una coseta tan petiteta caminant em fa pensar que és encara molt menuda i fa impressió veure-la caminar.

Tot serà qüestió de que no tingui una mala caiguda i agafi por. De moment, sembla gaudir molt de la seva nova independència!

Imatge de Postpacific

22 d’octubre de 2010

Fer coses

Des de que la meva filla té la seva pròpia mobilitat, és a dir des de que va començar a gatejar, hem d'estar tot el dia fent coses.
És impossible estar-se tot un matí o tota una tarda a casa tancades. La sola perspectiva d'un dia sense poder sortir ja és desencoratjadora!
Bé, sí que és possible, però crec que llavors has de ser una mare-orquestra i incansable, i saber buscar jocs de qualsevol cosa. Jo ja ho intento: estem una estona llegint contes, després escoltem música, després mirem estanteries, després juguem als seus jocs, després obrim calaixos..., però aviat arriba el moment en que es cansa, plora i entra en un cercle negatiu.
En canvi, si tenim alguna cosa a fer tot canvia.
Com que estic amb ella totes les tardes, procuro sempre de tenir alguna cosa a a fer fora de casa, passar una estona al parc, anar al súper ( anar a la cadireta del carret de la compra li agrada molt!), trobar-nos amb amigues que també tenen nens, anar a veure els padrins.. Quan sortim ella s'ho passa la mar de bé, no plora gens, no cal que estiguem les dos enganxadíssimes tota l'estona i passen les hores volant.
Ara em preocupa una mica que el fred de l'hivern i les poques hores de sol que hi haurà a partir d'ara segurament ens canviaran una mica aquesta rutina. Hauré de treure noves idees! S'accepten suggerències!

Imatge de Claire Robertson

21 d’octubre de 2010

Progressos

Aquest últims dies la petita està fent grans progressos. Sembla que entén moltes de les coses que li diem i repeteix molts sons. I el progrés més important l'està fent amb el tema del caminar.
D'un dia per l'altre, vol anar a tot arreu caminant, agafant-se únicament amb una mà a nosaltres. O, sinó, es mou per la casa arrossegant les cadires.
Ahir a la tarda, aprofitant la mica de solet, vam fer una volta a l'illa de cases i ella va caminar tota l'estona agafadeta de la mà, amb el pas decidit i fent força amb el cos cap endavant, deixant ben clar que no tenia pensat aturar-se per res.
És increïble com canvien d'un dia per l'altre! Ja ho diuen que els nens creixent a gran velocitat, però hi ha dies en que això es veu més clar que mai! I no sé si és per tant d'exercici o què però aquests dies té també una gana voraç. Ara menja primer plat, segon plat i postre! Clar que sí!

Imatge de Stock Photography

19 d’octubre de 2010

Dona, mare, mamífer

Navegant per la xarxa, he descobert que aquest diumenge el magazín del diari El Mundo va fer un reportatge sobre la lactància on es parla de l'auge de les campanyes pro-lactància materna i acaba reivindicant que la dona ha de tenir dret a decidir, sense pressions, el tipus d'alimentació que vol donar al seu fill. Es pot llegir íntegrament en aquest link.
Jo no estic d'acord amb el que diuen, sobretot amb el que diu la feminista Lidia Falcón, que posa en dubte els beneficis de la llet materna i relaciona la tornada a l'alletament matern amb una mesura per a apartar les dones del mercat laboral. Ho trobo fort. Enlloc de parlar de les ridícules setmanes de baixa per maternitat que hi ha en aquest país (que aviat sabrem si s'amplien o no), es parla de la "nosa" que suposa el fet de donar el pit si la mare vol continuar treballant, sentint-se guapa i el més semblant possible al que era abans de tenir fills.
Tampoc m'agrada el to que utilitza la periodista: "muchas madres alimentan a sus hijos sólo con leche materna hasta los seis meses" (com si fent això els privessim d'alguna cosa), " la OMS, Unicef y millones de médicos defienden con incontestable insistencia las bondades de la leche materna", (insistencia? Al meu entorn el que he vist és molta facilitat per introduir biberons), "algunas mujeres se ven presionadas a amanamantar" (jo no me'n vaig sentir, a l'hospital em van preguntar amb tota naturalitat si voldria donar-li el pit o biberó).
Però el que no entenc gens és el tema d'equiparar els dos tipus de llet (materna i artificial) i posar les dues a la lliure el.lecció de les mares. Clar que qualsevol mare pot fer el que vulgui, però com es pot equiparar una funció per la qual la naturalesa ens ha preparat amb un producte artificial?
Les fotos tampoc tenen desperdici, tot i que no m'han ofès especialment, crec que tenen el seu punt artístic i tot. El que em molesta és l'aire despectiu que es desprèn de la comparació dona-vaca. Què pretenen?
Jo em sento molt bé com a dona mentre dono el pit. Relacionar-ho amb algo vulgar i poc glamurós ho trobo molt denigrant.
Però bé, tot i això, crec que el rerefons d'aquest article és positiu. Que hi hagi sectors que reivindiquin la lactància artificial (hi tenen el seu dret) és un signe inequívoc que la lactància predominant actualment és la materna. La majoria de dones optem pel que és més natural.

17 d’octubre de 2010

"Si hi ha la mare a prop, malament"

Ja fa bastant temps que els familiars més propers em fan aquesta observació, inclús el pare de la criatura. M'ho diuen de vegades que que ells estan al càrrec de la petita, jugant feliços i contents, però quan ella em veu arribar a mi o vaig un moment a l'habitació on són ells per agafar alguna cosa, es destarota i comença a plorar.
A mi em costa molt acceptar aquest fet (i sobretot sentir-me a dir la frase del títol!), no crec que sigui del tot cert, tot i que tenen part de raó. És a dir, que si s'han de fer càrrec de la meva filla perquè jo he de fer feina o el que sigui, és millor que a mi no em senti ni la veu. Com si per poder estar tranquil.la s'hagués d'oblidar durant uns moments que existeix la mare.
Ho trobo molt curiós. Suposo que casa persona dins de la família té el seu rol i els nens ho saben. Juguen contents amb el padrí, la padrina, els tiets... o inclús a la guarderia. Potser "oblidar-se" de la mare en aquests moments és una manera de poder gaudir dels moments tranquil.lament, sense plors. I quan apareixem, ploren perquè se n'adonen que fins aleshores no hi érem. Almenys a mi em passa sovint, que quan em veu, al primer moment, plora.
Després es posa contenta, però canvia el seu comportament respecte a quan jo no hi era. Penso que el rol de les mares és bastant complicat, no per difícil, sinó perquè avarca molts més aspectes que el dels altres membres de la família. Si estem a la mateixa habitació, quasi sempre acabo tenint-la ben a prop meu, o als braços. És instintiu, ho faig perquè em surt de dins i no és res premeditat. Suposo que ella s'ha acostumat a això i quan em veu deu voler que estigui per ella i amb ella. No ho sé. Però segur que té alguna raó, ja que ella també deu reaccionar així de manera instintiva i gens premeditada.

Imatge de Julie Downing

13 d’octubre de 2010

Una petita mudança

Fa tres dies que la petita dorm a la seva habitació.
Fa una tirada llarga la primera part de la nit, i hem pensat que era el moment idoni per fer-ho. Un cop es desperta, actuem igual que abans: intentem fer-la dormir al bressol i si veiem que costa massa ens l'emportem al llit.
Com que l'habitació on dorm està davant per davant de la nostra, només implica caminar uns metres més. Pràcticament no ens hem adonat del canvi, i, pel que sembla, ella tampoc.
I hi trobem bastants avantatges: no cal vigilar a no fer soroll quan anem nosaltres a dormir, ella s'anirà familiaritzant amb el seu nou espai.... I si algun dia dóna la sorpresa i dorm tota la nit seguida ja no ens caldrà col.locar tot de coixins al voltant del nostre llit i patir per a que no caigui.
Estic contenta de la decisió, crec que era el moment. A més, vam decorar aquella habitació amb tota la il.lusió del món i fins ara era la més desaprofitada de la casa!

Imatge de Jose Jorge Chávez Morales

11 d’octubre de 2010

11 mesos

Cada mes hi ha coses noves que va aprenent i nous progressos en tots els nivells. Aquest mes ha estat molt interactiva i juganera, i les novetats més importants han estat:
- El parlar: Diu moltes coses amb sentit. Pica-pica, "aigua" (a la seva manera), bé, papa, mama...
- Ha aprés a senyalar i està tot el dia amb el dit endavant dient allí on vol anar.
- Ha incrementat molt el repertori de coses que sap fer: ralet-ralet, xocar la mà, tancar els ulls, ensenyar la llengua... I nosaltres seguim tractant-la com un mono de fira quan estem entre coneguts dient-li, "fes això", "ara allò"... Som uns pesats! Sort que té seny i només ho fa quan vol!
- Continua gatejant i plantant-se tot sovint, però de moment no la veig amb intenció de caminar. Els familiars propers ens diuen que està molt apunt, que va molt avançada, (també ho diuen amb el parlar), però jo suposo que a totes les cases es pensa que el seu és el que va més avançat! No crec que tardi gaire, però encara li falta.
- I la novetat més gran... dues dentetes de dalt que ja estan mig sortides!!
Ara a esperar el mes que ve, que no és un mes qualsevol per nosaltres ja que la nostra petita és farà molt gran! Farà un any!

6 d’octubre de 2010

Adaptació superada

Després de viure les misèries del costat fosc de la guarderia durant les primeres setmanes, ara sembla que estem en un període de calma. Tot va bé. El període d'adaptació ja ha estat superat, ara cada matí estira els braços per anar amb la professora i ja no plora gens. Crec que s'ho passa molt bé, pel que expliquen, i jo la veig molt contenta.
Aquesta setmana ja han començat a fer activitats: hi ha un dia que fan música, un altre psicomotricitat, pinten, expliquen contes i mil coses més.
I "l'efecte guarderia" dura també a casa. La veig molt contenta, tot i els atacs aguts de mamitis que l'hi agafen sovint (en que no em deixa que m'allunyi ni un metre d'on està ella!).
I ha canviat molt els horaris, per a bé.
Com que els dies que es queda a dinar a la guarderia menja a les 12.30 i dorm de 13.00 a 15.00, ja no vol dormir més a la tarda. I a les vuit ja dorm! Fins a les vuit del matí de l'endemà, amb les interrupcions de sempre però sense despertar-nos del tot cap de les dues.
Els dies que dina a casa segueixo el mateix patró i sorprenentment em dorm també dues hores al migdia, cosa que no havia fet mai abans.
Estic contenta. Sé que tornarà el temps dels virus, però de moment tot va molt bé!

P.D.: Per cert, buscant per Internet imatges per il.lustrar el post, he flipat amb la de guarderies que tenen una televisió enorme a la paret. En serio hi ha llocs que n'hi ha??? Ho trobo fortíssim!

Imatge d'Anette Heiberg

5 d’octubre de 2010

Impotència i incompetència

Ahir vaig tenir un vespre infernal!
Després de donar-hi moltes voltes, vaig decidir que aniria a treballar en transport públic. A priori, només hi veia avantatges: menys risc de patir un accident, menys despesa econòmica, menys contaminació, menys temps perdut per buscar pàrquing, més temps per mi per fer una dormideta, escoltar la ràdio....
A més, el bus només tarda uns 30 minuts en deixar-te al centre de Lleida, i hi ha molts horaris.
Ahir hi havia d'anar per la tarda, i la tornada prevista era amb un bus que arribava al meu poble sobre les 20.20. Una mica just, pensava, però sí el pare li dóna el sopar a la petita jo quan arribi em podré dedicar a donar-li la popa i fer-la adormir. Últimament a les vuit està morta de son!
Jo ja vaig patir tota la tarda, no us penseu, però en el pitjor dels casos m'imaginava el que em passaria.
A les 20.15 el bus encara no havia sortit de l'estació!! Ningú havia sentit a parlar de cap trajecte cap al meu poble, no hi havia cap panell informatiu, s'anava fent fosc, l'estació s'anava omplint de gent que es disposava a passar-hi la nit dormint en els bancs... Jo estava literalment desesperada.
Segurament que si no fos mare, el meu cabreig hagués estat total, però és que quan pensava amb la meva filla i mirava l'hora que era, em volia morir. Em sentia tan impotent, tan trista! No vaig poder evitar posar-me a plorar desesperada. Parlava amb el meu home per mòbil i em tranquil.litzava, la petita estava bé, amb son, però bé.
No sé, potser semblarà molt exagerat, però en aquell moment donar-li el pit a la meva filla (que portava unes quantes hores sense) i posar-la a dormir era la prioritat més gran del món. Jo no he deixat pràcticament MAI a la meva filla en aquestes hores en que s'ha de fer dormir. I fer-ho forçosament a causa de la incompetència del servei públic em martiritzava.
Finalment va arribar el bus, a les 20,30. Es veu que aquesta és l'hora oficial, el que passa és que la pàgina web no està actualitzada. Sense comentaris.
Quan vaig arribar a casa i li vaig veure la careta em vaig sentir molt afortunada de tenir-la. Després de la caòtica experiència, vaig valorar més que mai la protecció i seguretat que tenim quan les coses van com tenim previstes. Perquè quan no hi van i hi ha més gent que depèn de tu, la vida és converteix en un infern durant unes hores!

Imatge deOskar Kokoschka

4 d’octubre de 2010

"Ets molt gran tu per popar!"

Començo a estar en aquell moment en que molta gent dóna per suposat que ja no dono el pit a la meva filla i es sorprenen molt si veuen que sí.
Aquest cap de setmana hem visitat les besàvies de la petita (té la sort de tenir-ne dues!) i m'han fet bastants comentaris al respecte. Em va cridar l'atenció que m'ho diguessin, perquè justament elles van alletar els seus fills, a demanda, durant molts mesos. I ara em comencen a qüestionar-ho. Bé, a mi no em diuen res, li diuen a la petita!!
"Ets molt gormanta, tu!", "Ets molt gran tu per popar!", "Ah! Encara la vol?"., "Però si ara ja està criada! No li donis més!"
No dubten que és el millor per la criatura, em van insistir molt al principi per a que li donés. Però ara em diuen que no li doni més enllà de l'any. "Com a molt, fins a l'any i mig", diu una.
I en part crec que tenen raó. Jo també la veig gran quan li dono el pit, ja no és la típica imatge del nadó que ens ve al cap quan pensem en la lactància. I sí que potser hauria de ser més visible a la societat el fet d'alletar fins als dos anys, però entenc que no sigui així. Perquè al meu parer és una decisió que només afecta a la mare i al fill, i que pertany al terreny de la intimitat. A mi mateixa no m'agrada preguntar si les altres mares encara donen el pit o si ja fa temps que han deixat de fer-ho. Suposo que arriba un punt en que, si només se li dóna a la nit o en contades ocasions, ningú sap si li segueixes donant o no. I a ningú li ha d'importar.
Jo no sé quan temps més li donaré, probablement bastant més. Perquè veig que està molt lligat al fet d'adormir-la i és l'únic que la calma en els despertars nocturns... Però també crec que cada cop anirà a menys.
El temps dirà.

Imatge de Samantha Weber

30 de setembre de 2010

Blau o rosa?

The pink blue project és obra del fotògraf JeongMee Yoo, que s'ha proposat il.lustrar la necessitat que tenen els nens i nenes de molts països per a tenir la gran majoria de les seves joguines i la seva roba de color rosa o blau segons si són nen o nena. El projecte està fet bàsicament als Estats Units i Corea on aquesta febre arriba a les cotes més altes.
Veure aquestes fotografies m'ha fet pensar en quin és el moment en què els nens senten aquesta necessitat. Perquè, observant els pares del meu voltant, cap d'ells s'ha decidit per pintar l'habitació de color rosa si és una nena o de color blau si és un nen. No crec que sigui a casa on se'ls inclini cap aquí. Crec que la pressió ve de fora, i molt sovint s'acaben reproduint els clixés sense ser-ne massa conscients. Perquè sovint no hi ha opció.
Les marques publicitàries són les que hi tenen molt a veure. I les botigues de roba, que tenen la secció nen i nena diferenciada ja des dels primers mesos. Jo no trobo el sentit a que es pregunti per a qui és un pijama o uns pantalons. Però hi ha marques (la majoria) en que la línia bàsica de recent nascut és basa en el color blau i el rosa.
Sabent això, jo vaig dir als coneguts que evitessin el rosa, sempre que fos possible. Perquè sabia que, tot i això, rebria molta roba d'aquest color, com ha estat el cas. (La gent gran, sobretot, regala molt rosa). I no em queixo, ja m'agrada vestir-la "de nena" de tant en tant. I he de reconèixer que m'està agradant la Hello Kitty.
Tot i això, la gran majoria de roba que tinc seria aprofitable en cas que tingués un nen més endavant.
Un altre tema és el fet que, socialment, està millor vist que una nena porti roba de nen que no a la inversa. És a dir, per molt bona voluntat que s'hi posi, un nen amb un pijama rosa de volantets fa venir ganes de riure. I això que, fins a principis del segle passat, el color rosa estava associat a la masculinitat, ja que es considerava que era un color vermell rebaixat, i tenia simbologia de virilitat.
En canvi el cas contrari no sembla tan descabellat.. A mi em va deixar roba una amiga que havia tingut un nen, i no m'he sentit incòmoda portant a la meva filla amb pijames blaus i marrons amb dibuixos de motos i avions.
Clar que la petita encara no es podia pronunciar al respecte.
Veurem què passa més endavant.
Però em sembla que puc afirmar que no convertiré la seva habitació en un mausoleu de color rosa. Quin mal als ulls!

Imatge de JeongMee-Yoon del projecte Pink-blue-project